Tinc una cicatriu nova. Un senyal que explica una història. La ressegueixo amb la punta dels dits amb cautela. No sembla meva. Em recorda un pres que marca a la paret de la cel·la amb una pedra afilada els dies que porta aïllat de l’exterior. Cada ferida empresona un moment, el congela a la pell i s’hi queda. És un record de vida. L’àlbum físic que durarà fins a l’últim dia i potser una mica més. No m’he parat a pensar què passa en els dies posteriors a l’últim. Ara vaig amb les costures per fora, puntades d’agulla mal fetes. El cos està fet de patchwork. Cada costura és un recosit i cada recosit explica un fet. Hi són per si algú vol llegir-les. De vegades, me’n sento orgullosa. De vegades, no em diuen res. Les observo, sé que existeixen i les amago. No sempre em ve de gust veure-les. Tinc més pell que ferides. Les arrugues no compten en aquest mapa. Les arrugues només són carreteres. Les cicatrius són els peatges.
La tardor són fulles que voleien, vent que bufa, soroll de temps, el so del frec de les coses quan passen arran de terra. El vent mou la roba estesa als balcons, sacseja els senyals de trànsit i la natura crida que és viva. Potser són els arbres els que belluguen les branques i aixequen aquesta ràfega melangiosa, i no a l’inrevés. A la tardor, el vent sempre bufa del passat cap al present. I jo confonc amb animals terrestres les fulles mortes que corren per sota els bancs i les papereres i s’enlairen tres pams en petits remolins improvisats i s’escapoleixen entre les cames de la gent i corren per amagar-se no sé de què ni de qui. Al meu fill petit li cau una dent. No li surt gens de sang i la guarda en una capseta petita en forma de ratolí que li va regalar la dentista. Quants milions de dents deuen estar guardades en calaixos d’arreu del món? La dent reposa sobre la tauleta de nit el dia que un senyor simpàtic ve a casa a reparar la persiana de l’habitació dels nens. Parlem de les persianes. M’explica, enfilat dalt de l’escala, que és normal que s’espatllin amb els anys, que les millors són les elèctriques. Li dic que deuen gastar molt i em respon que no tant, que porten un sistema de seguretat perquè no s’escalfi el motor i si jugues amb l’interruptor, si la fas baixar i pujar, baixar i pujar molts cops, es para automàticament. Ell m’ho explica pensant en els meus fills. Jo, en canvi, m’he imaginat a mi mateixa asseguda en un tamboret davant del botó prement-lo reiteradament per veure en primera persona –ara sí, ara no– com es desplega la tardor i com les fulles grogues acoloreixen les rajoles grises d’un carrer que mai més serà igual.
