Un dels problemes d’aquesta era tecnològica és haver de viure amb la porta oberta. Som tan telemàtics que si, per exemple, el metge t’ha de fer una trucada és la teva obligació estar pendent del telèfon tantes hores com calgui.
Això genera dos problemes. Un és, per exemple, haver de compartir la situació de les teves hemorroides enrabiades amb la resta de viatgers de l’autobús, tot dissimulant perquè pensin que estan enfadades amb tu algunes morenes. Per les quals tu pateixes en silenci.
O fer partícips les persones que treballen amb tu dels problemes de salut que de ben segur saben que pateixes. O no.
No m’acaba de quadrar el ferri control sobre contrasenyes d’equips informàtics a la feina i que les persones que t’envolten al teu lloc de treball escoltin quins són els teus problemes més íntims. Haver de respondre al metge no és, ni de bon tros, l’únic que et pot obligar a tenir el telèfon obert. Un familiar pot tenir problemes que has d’atendre.
M’estic centrant en temes personals, que ens afecten a tots. Però, a més, hi ha professions que obliguen a estar permanentment pendent del telèfon. Sigui d’una forma o altra, el telèfon l’has de tenir obert.
El segon problema és que per aquesta porta oberta s’escolen diàriament companyies de telefonia, energètiques, propostes d’inversió de duros a quatre pessetes i mil i un teleoperadors que es van passant en grans paquets els números de telèfon de tots nosaltres. Però no pots silenciar l’aparell si estàs pendent de trucades importants. Si treballes tot el dia i després de dinar fas una mica de migdiada, has begut oli. Sense comptar les interrupcions indesitjades que ens arriben per aquesta porta oberta que no pots tancar.
És com viure de forma que en qualsevol moment et pots trobar envoltat d’una banda de mariachis. I sembla que ho trobem normal. Si no, hi faríem alguna cosa, no? Convivim amb teleoperadors que ens envolten cantant rancheras, corridos i boleros. Hem après a interpretar els silencis entre la centraleta i l’operador, el to de veu i la remor distant per perdre el mínim temps possible, però continua sent inacceptable. Així que, o es limita d’una vegada el telemàrqueting o busquem una altra via per a les trucades de veritat. La resta és obligar-nos a viure amb la porta oberta, cosa que passa en cultures avançades i que no succeiria si tot de lladregots hi entressin constantment a robar... Encara que sigui el temps, la tranquil·litat i el descans, que no és poca cosa.
