Tinc records agradables del ferrocarril de via estreta, o carrilet, de Manresa a Guardiola, però no es deuen a les virtuts del servei sinó al fet que jo mateix era un infant; a tot estirar, un adolescent. Vaig estrenar-m’hi pel primer campament amb el Cau, pujant a l’Apeadero i baixant a l’estació de la Baells, avui probablement coberta de sediments al fons del pantà. Era una aventura fantàstica i no em vaig adonar de la durada interminable. Altres viatges també respongueren a motivacions excursionistes, després satisfetes pels cotxes de línia d’en Martí. Tot plegat m’ha vingut a la memòria en saber que l’escriptor Ramon Soler fa una xerrada a Manresa sobre aquell carrilet, demà a les set als dipòsits vells. Per acabar d’assaborir la nostàlgia he buscat a internet i he trobat un vídeo amb imatges filmades el 1969, ideal per baixar del núvol de l’emoció i posar els peus a terra. S’hi veu com la via del tren passava pel costat de la carretera, sense cap separació, i no hi havia accidents perquè no circulaven gaire cotxes. Travessava poblacions a tocar de les voreres, també sense protecció per als vianants. Avui totes dues coses serien inacceptables; s’exigirien distàncies de seguretat i sòlides tanques. Els enquadraments en perspectiva mostren com els rails eren qualsevol cosa excepte rectilinis; a causa de les esses que dibuixaven, les imatges de l’interior d’un vagó ens permeten veure el passatgers en una oscil·lació contínua, sacsejats com la ginebra en una coctelera de James Bond. Com es possible que enyori aquella tortura? Com s’explica que tantes persones l’haguem arxivat a la carpeta de les coses bones de la vida? La resposta no es troba en el tren sinó en nosaltres mateixos. Simplement, érem més joves. Si un estrany prodigi retornés aquell tren, exactament com era quan el van clausurar fa mig segle, potser el cor m’impulsaria a pujar-hi, però és probable que els ossos m’aconsellessin baixar a Sallent i demanar un taxi.
