Si el país del pa amb tomàquet no té tomàquets per sucar, o si només se’n troben a preus prohibitius, el sistema ha deixat de funcionar. Una cosa és que pugin els preus un deu per cent, que ja és prou barbaritat, i una altra és que hagis de de sucar el pa amb Solís. Fins aquí podíem arribar. Se suposa que allò que Adam Smith va anomenar la mà invisible del capitalisme, i que se suposa que fa que quan hi ha demanda hi hagi oferta de forma automàtica, i que el preu es reguli sol, ha de garantir que si tenim terra per plantar, sol per madurar, pa i gent que el vol sucar, els mercats oferiran de forma natural uns sucosos fruits vermells que podrem adquirir a preus raonables, i com que els tomàquets no porten ni titani ni microxips, se suposa que raonables voldrà dir barats. Però no. Resulta que produir tomàquets de penjar aquí no és rendible i que la producció s’ha desplaçat al Marroc, però el Marroc la ven als països que en paguen més tot i que allà no mengin pa amb tomàquet, i que en el seu lloc rebem tomàquets holandesos que es planten en hivernacles escalfats amb electricitat de central nuclear francesa i de gas rus, que arriben a nosaltres contaminant i que, quan hi ha guerra a Ucraïna, ens quedem sense. Que baixi Marx i ho vegi: el capitalisme ja no funciona.
