Ens estem acostumant massa a polèmiques polítiques. O potser més aviat a polèmiques que es generen en l’àmbit polític però que sorgeixen no tant per discrepàncies realment polítiques sinó per valoracions, interessos o maneres de fer que són personals. L’embolic de la setmana han estat les conseqüències de l’incident que va ocasionar el fins fa pocs dies vicepresident de Junts per Catalunya, Francesc de Dalmases, pel seu comportament «incorrecte», després del programa FAQS de TV3, perquè no li havia agradat gens el tracte que s’havia atorgat a la presidenta de Junts, Laura Borràs. Ja se n’ha parlat prou i no cal detallar-ho. Però el fet és que allò que n’ha resultat és força pitjor que l’incident mateix. D’una banda, Francesc de Dalmases ha acabat dimitint del seu càrrec de vicepresident del seu partit i de l’altra s’ha fet evident que també Junts té diverses ànimes al seu interior i que no totes sintonitzen amb la presidenta Laura Borràs i amb la seva manera de fer. Vaja, precisament allò que passa a gairebé tots els partits. En el cas de Junts, la constatació numèrica de la discrepància interna va ser prou clara: un 55% dels militants va optar per sortir del govern de la Generalitat però un percentatge prou alt i significatiu, el 42 %, preferia quedar-s’hi. No és estrany que sigui difícil la unitat entre partits independentistes si a l’interior d’un mateix partit –i no és pas l’únic– hi ha diferències tan notables.
El Consell d’Europa, un organisme internacional amb seu a Estrasburg, sembla que ens hagi volgut fer un regal d’aniversari, ara que fa cinc anys justos de la proclamació d’independència per part del Parlament català el 27 d’octubre de 2017, amb detencions posteriors i sortides cap a l’exili de dirigents polítics catalans. Cinc anys després, aquest Consell ha publicat un informe titulat «Llibertat d’expressió política, un imperatiu per a la democràcia». El document és taxatiu pel que fa a l’absoluta llibertat que tothom ha de tenir per propugnar «canvis constitucionals», modificacions de les estructures polítiques o fins i tot per promoure la independència. Aquesta «llibertat d’expressió política», segons el document, és especialment important en l’àmbit parlamentari, que ha d’estar obert de forma absoluta a exercir-la i mantenir-la. I això contrasta del tot amb la situació que s’ha viscut sovint al Parlament català, en què la mateixa mesa del Parlament s’ha vist involucrada en processos judicials per permetre discutir temes que els tribunals de l’Estat han considerat anticonstitucionals, però que, segons l’informe esmentat del Consell d’Europa, són part de la llibertat d’expressió política que cal defensar i protegir.
Però a l’Estat espanyol no només no s’ha protegit ni defensat, sinó que s’ha atacat i castigat, partint sempre del principi que la unitat d’Espanya és el valor absolut i suprem que ho justifica tot. Avui, cinc anys després de l’octubre de 2017, tothom pot comprovar que no hi ha hagut reparació per la repressió inacceptable del mateix dia del referèndum ni per la posterior, i que si hi ha hagut indults ha estat per pressions europees, però la majoria dels exiliats, si tornaven, serien detinguts. Contrastant amb el Consell d’Europa, l’europeïtzació legislativa espanyola encara està per fer, començant pel delicte de sedició. Se n’ha parlat molt a Madrid aquesta mateixa setmana, però no s’ha pas anul·lat.