Aquest estiu hi va haver incendis gravíssims a Catalunya, un dels quals al Bages. L’opinió pública i els mitjans de comunicació ho van seguir amb gran interès i molta preocupació. Ha de ser així. Des de fa anys, els incendis forestals generen un gran neguit ciutadà, coherent amb la creixent sensibilitat ecològica. Els boscos ens importen. I quan cremen, no podem evitar veure-ho. Mentrestant, aquest mateix estiu, a la nostra costa hi havia un incendi invisible. Temperatures mai vistes, sostingudes amb una persistència inversemblant, escalfaven el mar fins al punt de trastornar l’equilibri de l’ecosistema. El prodigi de la vida marina, basada en equilibris subtils dels quals sabem molt poca cosa, era desafiat per un episodi més de canvi climàtic. Algunes espècies d’esponja, com expliquem avui aquí, van morir a centenars, i moltes altres van quedar afectades d’una manera menys evident però potser no menys greu. No podem saber com afecta això a l’equilibri general, i no hi haurà recursos per investigar-ho, però sí que sabem que és una altra volta d’una dansa macabra que amenaça molt més l’equilibri planetari que el foc al bosc. És urgent que aquest incendi que tenim just allà on anem a banyar-nos deixi de ser invisible, i que l’opinió pública el vulgui mirar.
