En català es diu que «els diners i els collons són per a les grans ocasions». Es una frase que pot ser entesa com un elogi del piticollonisme, però a mi em sembla que s’adiu més amb l’esperit del país llegir-hi un «només» implícit: diners i collons han d’estar ben guardadets i reservar-los per quan realment facin molta falta. I llavors sí, llavors, tot a sobre la taula. Aquesta deu ser la filosofia que es deu haver aplicat Gerard Piqué, que sabem per la seva biografia que va sobrat de totes dues coses. Havent guanyat tres Champions i un Mundial, tenint una empresa que va amb vent de popa i havent estat casat amb una megaestrella mundial de la música, dir que ho ha tingut tot és quedar-se molt curt. Com a central ha estat prodigiós, però no deu ser una persona gens fàcil, i ara que l’han arraconat perquè té 35 anys i l’entrenador vol que li faci el mínim de nosa al vestidor, ha decidit que és el moment de posar-ho tot a sobre la taula i comprar-se una darrera llambregada enlluernadora, un últim minut de glòria, un patapam final: «no necessito ni el Barça ni la milionada que em paga: si no puc ser una estrella, aquí us quedeu». I de passada, fa el seu primer acte de campanya com a candidat a president. Mitja humanitat es mor de ganes de fer una cosa així. Avui, Piqué és encara més envejat que quan era al cim i ho guanyava tot.
