L’ABC del periodisme estableix que, per tal d’esdevenir notícia, una informació ha de suposar una novetat i/o cridar l’atenció pel que pugui tenir de singular o d’extraordinària. Des d’aquest punt de vista, el tema que tractaré ara no és gaire notícia: de serveis públics que no funcionen en tenim mostres cada dia. Però si deixem que passin a formar part del paisatge i ho admetem com a normalitat, estarem fent un mal negoci: no hi haurà pressió per a la millora. D’aquí la meva denúncia d’avui, que de passada em permet fer una reflexió més de fons sobre l’activitat de les administracions públiques.
Resulta que, al meu barri, una farola relativament moderna va deixar de donar llum ara fa tres mesos (amb ella, el 21% de les faroles del carrer ja són cegues). És en un carrer poc il·luminat i farcit d’escocells i d’excrements d’ocells i de gos, de manera que és un perill no veure què hi ha al terra o als arbres. Però, sobretot, la foscor implica sensació d’inseguretat per als vianants de pas, i risc per a la integritat física dels veïns que han de pujar i baixar les escales d’entrada a les finques de la zona.
Doncs bé, gairebé cent dies després de notificar l’apagada, la farola continua sense vida. L’Ajuntament al·lega que no té, ni troba, recanvis per a la lluminària. Si fos així, a mesura que la resta de faroles vagin fallant, ens haurem d’anar resignant a la negror? És que els serveis municipals no tenen estoc de recanvis? És que quan es planifica el mobiliari urbà no es té en compte que tot acaba espatllant-se i necessitarà un manteniment?
Afortunadament aquest no és un afer de vida o mort, però sí que forma part dels mínims que els ciutadans exigim als nostres governants: carrers nets i il·luminats, barris segurs i tranquils, asfalts sense forats, aigua clara a l’aixeta… Alguns esperaríem alguna cosa més dels que encapçalen les institucions, però entenc aquells que es «conformen» que els serveis funcionin i que les faroles facin llum, perquè ja seria un gran pas endavant. Si les administracions públiques no són capaces de garantir això, la gent començarà a preguntar-se de què serveixen.
És cert que els ajuntaments tenen recursos humans i econòmics limitats i que toquen moltes tecles, però és que el problema precisament arrenca aquí: bona part de les coses que fan no són obligatòries, i sovint resulten no prioritàries o d’utilitat dubtosa. Malgrat això, la inèrcia i les ganes d’abastar-ho tot pesen més. Així doncs, periòdicament els governs locals –i la resta de governs– haurien de fer un reset, tornar a allò bàsic i assegurar que compleixen correctament les obligacions que sí que tenen. Només després s’haurien de plantejar anar més enllà. O, almenys, haurien de fer una aturada de tant en tant per preguntar-se: què hauríem de deixar de fer? i en què hauríem de millorar?
En tot cas, per celebrar l’aniversari de la mort de la nostra farola, els veïns li farem un pastís ben gran… farcit d’espelmes que ens permetin llucar-hi una mica de nit.
