Quiosc Regió7

Regió7

Xavier Gual

PEDRA SECA

Xavier Gual

Empresari

El nou morir

En la setmana dels morts hem sabut que els de Manresa es van allunyant de les esglésies per fer les exèquies mortuòries. Com a màxim, passen pels oratoris dels tanatoris moderns per a una cerimònia religiosa o civil. Tot i que Jordi Cussà –el patriarca de les lletres berguedanes– m’ho negava, considero la mort l’últim tabú del qual costa parlar en societat. Fixem-nos només en la multitud de sinònims suaus usats per anomenar-la: traspàs, defunció, òbit, decés, son etern, últim sospir, hora suprema o qualsevol altre destinat a distreure’n la cruesa.

Sense comptar qui opta per un acte religiós per hàbit o comoditat, en alguns concessionaris mortuoris l’opció laica ho és per més del 60%. En l’actualitat toca sobretot persones nascudes els anys quaranta o anteriors. Malgrat haver estat educats en el nacionalcatolicisme, és un fet que la caiguda d’enterraments catòlics és imparable, tendent a la irrellevància. Quan hi acudirem els coneguts, ens estalviarem unes exèquies estereotipades, amb tòpics repetitius, capellans sense ànima com el de cos present i a vegades (sovint) canviant-li el nom o fent servir el legal que el finat o la finada sempre havia amagat per lleig, compost o massa llarg. Més incineracions que inhumacions i taüts ecològics són les altres tendències. Ni la mort és immutable. Almenys a les primeres hores.

A Berga, sense oratori, tot és diferent. Vuit de deu finats passen per la parròquia per fer-hi una missa de difunts. A diferència de les grans ciutats, a les petites els familiars els preocupa més allò «del que diran» i practiquen el bateig, el casament i el funeral. Un avís per a oficiants amb sotana. La por dels rumors, el cinisme, l’habitud o un «al mort no li farà cap mal» són les raons reals per sobre de la fe.

Com no podria ser d’altra forma, la pandèmia també ha generat un abans i un després. S’han escurçat les vetlles a un parell d’hores. La voluntat de passar via triomfa imparable en el sector. Anar a l’església de Santa Eulàlia ara és una gimcana, i l’opció religiosa fúnebre d’anar per feina amb un respons breu al cementiri està en voga. Tot plegat, i com no podia ser diferent a altres situacions dels vius, en aquest cas no hem topat amb l’Església sinó amb l’administració. La zona del Menfis, la discoteca de més èxit de la història local, és plena de brutícia i de deixadesa. Algun dia hi creixerà un tanatori amb sales de (poca) vetlla, oratori per encabir rituals civils (algun de cristià) i un crematori. Serà en aquell moment quan la ciutat s’homologarà amb les tendències més urbanites. La llunyania física entre els cadàvers i els preveres serà tan gran com la que a hores d’ara els separa del gruix de la societat dels vius. Ho han endevinat, està encallat per la manca de diligència d’algú que ha de posar una firma i un timbre a un projecte tècnic. Si no s’afanya, potser ell també haurà d’anar, difunt, a passar per un temple sense voler-ho i fer un últim viatge lluny de casa per rebre les primeres flames abans de les eternes a l’infern, secció satànica amb funcionaris vagarosos i temorencs.

Compartir l'article

stats