Els trens han protagonitzat una gran revolució des que fa 30 anys es va obrir a Espanya una carrera de competència territorial al crit de «¡no sense el meu AVE!». És veritat que el desenvolupament de l’alta velocitat no ha sigut equitatiu, que si no t’espaviles amb molta antelació els bitllets poden sortir-te a preu de gas, que el model radial –en el ferroviari i en totes les altres coses– estreny el terreny de joc –Déu meu, el corredor mediterrani...!– i que l’abundància de l’AVE ha propiciat una sembra de cadàvers en forma de línies que són desateses o directament desapareixen. És el progrés, amic!, podríem dir, imitant la frase de l’ínclit Rodrigo Rato.
A mi no em sembla bé i, a més, com que soc un romàntic empedreït, lamento que s’hagi perdut aquella mirada assossegada des de trens que no anaven a tota llet, com els d’ara. Però el tren continua sent un ecosistema de convivència molt especial, on pot passar-hi de tot: des que una colla de neandertals instal·lats al vagó cafeteria acabin provocant retards i perjudicant centenars de passatgers; fins que un interventor, no sé si en un mal dia o amb les reserves de paciència esgotades, desembarqui un grup d’escolars –i els seus corresponents professors– per fer el ruc.
Em semblen dos episodis que serveixen per dibuixar aquella línia tan fina que sempre ha separat drets i deures però que últimament s’ha tornat encara més difusa per la confusió i l’ús pervers de conceptes com llibertat, respecte i tolerància. No tot s’hi val per divertir-se. Ni tampoc tot serveix per sancionar una conducta inapropiada. Ja sé que un comiat de solter –o de soltera– pot crear un clima d’exaltació de l’amistat del qual resulta difícil sortir-ne. I sé també que una horda de nens excitats són capaços d’exasperar el més pacient. Però crec que és urgent xutar-nos una bona dosi de calma o acabarem malament. Cal recuperar la filosofia que transmetia aquell eslògan de Renfe que deia: «Pare, vine en tren».
