Quan en Quim Nadal era conseller de Política Territorial, en els governs tripartits de Maragall i Montilla, va posar en negre sobre blanc el projecte de l’eix transversal ferroviari que uniria Lleida amb Girona, passant per Manresa i Vic, a 250 quilòmetres per hora. Es van fer estudis, es van dibuixar itineraris i fins i tot es van dictar afectacions urbanístiques. De tot això en fa una dècada i mitja, i el projecte dorm el son dels justos al calaix de les belles iniciatives per reactivar el transport ferroviari. Allà també reposen les que periòdicament insisteixen a ressuscitar el tren de Sallent a Guardiola, l’enyorat carrilet. I moltes altres, que d’idees rai no ens en falten. La darrera que s’ha posat molt seriosament en circulació és la d’allargar fins a Andorra l’actual línia de Puigcerdà; fins i tot hi ha queixes per la previsió que el ramal comenci a Alp, fet que deixaria penjada la capital comarcal. Però –ai, els peròs!– la viabilitat de la proposta està lligada a un notable escurçament del viatge des de Barcelona, que avui supera les tres hores. Per aconseguir-lo caldrien grans inversions, com ara desdoblar la via única o refer el tram de la collada de Toses, on el traçat de pendents i revolts, el mateix de fa cent anys, limita la velocitat. Sense aquestes obres, de pressupost multimilionari, la línia entre la Cerdanya i Andorra tindria una volada molt limitada. Però ara mateix no està en perspectiva, i si un dia hi ha prou diners i ganes –perquè hagin transferit Adif i Renfe a la Generalitat i s’hagi acabat el lladrocini de les balances fiscals—, la llista de prioritats en matèria ferroviària és molt llarga, com saben els centenars de milers de patidors diaris del servei de rodalies. Però els països progressen gràcies al fet que persones amb idees s’entossudeixen a defensar-les, i la del tren ceretà-andorrà és una idea amb un munt d’arguments a favor. Com l’eix transversal ferroviari d’alta velocitat. I com recuperar el carrilet del Llobregat. Per idees i arguments rai, no quedarem.
