Quiosc Regió7

Regió7

Pepa Mañé Vall de Vilaramó

Gerard Piqué... i «Camí a l’escola»

Quan comento que em toca escriure l’espai d’opinió que els dimarts compartim alternativament amb la Queralt Casals, em contesten que el tema de la setmana és la retirada de Gerard Piqué. Això era diumenge al migdia, i jo ja tenia la idea que del que segurament m’agradaria parlar seria de l’obra Camí a l’escola, de la companyia Campi qui pugui, que anàvem a veure a la tarda al Kursaal, perquè parla d’infants que no ho tenen fàcil però, malgrat tot, lluiten per a un futur millor. I del Gerard crec que hi ha poca cosa a afegir, que prou que se n’ha parlat ja.

Però, en la conversa, vaig dir que el que més m’havia cridat l’atenció de tot el rebombori al voltant del central del Barça era un comentari llegit a Twitter (espero que em perdoni l’autor, però no recordo el seu nom). Deia que, tenint la mateixa edat que Piqué, o sigui 35 anys, no tenia pas tants vídeos de quan era petit. Que només en tenia un de la guarderia i que, el màxim que podia fer la seva mare, era gravar-los en cintes de casset. I concloïa que això també era una mostra de la diferència de classes.

Llavors tots els aplegats, d’anys més cap aquí i anys més cap allà, vam rebobinar en el passat per acabar reconeixent que, encara que potser sí que tenim alguna filmació de petits, la feina que tindríem ara mateix per poder-la recuperar per projectar-la en els formats audiovisuals actuals. I que, clar, encara que ho poguéssim fer, també ens costaria uns bons diners.

Camí a l’escola narra la història de tres germanes que s’enfronten diàriament a obstacles i adversitats per arribar a l’escola. És una obra teatral suggeridora i visual, adreçada a tota la família, que s’inspira en el documental, i posterior sèrie, Sur le chemin de l’école, de la productora WindsFilms. Pascal Plisson hi recull històries reals de nens de diferents països que són un elogi a les ganes de saber. La companyia Campi qui pugui ha reunit en el camí de les tres germanes protagonistes del seu espectacle les històries d’aquests infants. Les situa en un país llunyà, amb un paisatge aliè, que no és cap país concret i pot ser qualsevol. I les sentim parlar, jugar, cridar, cantar... però en cap idioma concret, tot i que sense entendre cap paraula, s’entén tota la seva rutina: topar amb animals salvatges, pouar aigua, travessar ponts inestables, plantar cara a tempestes de sorra... i, finalment, arribar a l’escola i poder dir: «he arribat i vull aprendre».

Tots som iguals, però el camí se’ns planteja més planer o més costerut depenent on haguem nascut. I dels diners, clar...

Compartir l'article

stats