La fugida de Junts del Govern de la Generalitat ha deixat un panorama ben galdós, entre tant canvi de cadires quedava l’esperança que la dissortada Manresa guanyés representació política d’altura. De moment tenim un discret empat, el manresà Alexis Serra dimitia com a secretari de Joventut i, uns dies després, la regidora d’Acció i Inclusió Social del nostre Ajuntament era nomenada nova directora de Serveis Socials. No tinc cap dubte que la Mariona Homs farà una bona tasca per la seva capacitat, el compromís amb els valors que impliquen el seu nou departament i l’experiència que aporta des d’una regidoria difícil, en una ciutat complicada en aquests temes; però la dimissió de l’Alexis, ara en diuen així de fer neteja, preparat per aportar solucions en un sector en què a la problemàtica li cal més sensibilitat humana i menys interessos polítics, potser no calia.
L’any noranta-set vaig fer un reportatge a El pou de la Gallina, amb el periodista Joan Piqué, sobre els joves polítics manresans; la Núria Sensat d’IC, en Toni Llobet de CDC, el sempre recordat Àlex Seglers del PSC, en Marc Clotet d’ERC i el mateix Alexis Serra de la JNC, entre d’altres. Tots tenien en comú l’esperit de servei, principis valents i una envejable il·lusió que ja m’agradaria saber en quin estat es troba a hores d’ara. Uns anys després, l’amistat entre l’Alexis i l’actual conseller Campuzano, a qui respecto per l’extraordinària tasca duta a terme al front de l’Associació DINCAT i la defensa dels drets de les persones amb diversitat funcional, va ser la causa que el director del Festival Internacional de Cinema Negre i un servidor anéssim a Madrid, apadrinats per l’ara conseller i aleshores diputat al Congrés, i el director general de Cinematografia inclogués el certamen manresà entre els més importants de l’Estat i mereixedor del suport del Ministeri de Cultura. Ho explico no com a mostra de la bona gestió del polític manresà, sinó com a testimoni de la bona connexió entre el secretari dimissionari i el conseller.
Per tant, ja em perdonaran si on la majoria ha vist la sortida d’un manresà i l’entrada d’una manresana, jo hi veig un trist relat polític amb camaraderies trinxades i afectes oblidats, tot en un mateix departament i amb una víctima propera al nou màxim responsable.
Ja s’ha entès que en política tot s’hi val, però hi ha conceptes com els de vàlua, compromís, amistat i deute moral que, quan es toquen, fa mal. No deu ser un cas aïllat, però com que és un cas que conec, m’ha trastocat una mica els aspectes més humans de la política. Tot plegat diu poc a favor d’uns governants dels quals cal esperar una certa sensibilitat, si això succeeix amb les persones més properes, què no ha de passar amb la majoria de ciutadanes i ciutadans?