La cimera del clima COP27 i el mundial de Qatar omplen i col·lapsen a parts iguals els titulars de tota mena de mitjans de comunicació. I és que més enllà de totes les polèmiques i controvèrsies que giren vers l’organització d’ambdós esdeveniments, no hem d’obviar l’efecte distractor que generen.
Ocupen bona part de la quota de pantalla i també dels temes de conversa de moltes sobretaules. I no és per menys, ja que són el reflex d’una societat suposadament global, avançada i desenvolupada que s’està posant en evidència ella soleta. S’estan generant múltiples debats respecte a la vulneració dels drets humans d’aquest país àrab. Alhora, la COP27 posa sobre la taula temes tan importants com les estratègies de greenwashing, les promeses buides que hi ha darrere i les poques ganes de cooperació d’alguns països considerats gegants industrials als quals els importa més la quota de mercat que el futur del planeta.
I mentre ens mirem el món amb certs ulls d’incredulitat, a casa nostra també hi passen coses. Fets que, tot i no sortir a tots els titulars que es mereixerien i ocupar espais molt petits de quota de pantalla, afecten i afectaran molt més del que ens pensem a les nostres vides.
Parlo del procés de decadència, envelliment i empobriment que fa dècades que assola el món rural. Tinc la impressió que ho veiem i vivim de forma impassible.
I massa vegades em recorda al conte del Pere i el llop.
Doncs serà el dia en què ja no hi hagi res a fer que ens adonarem de tot el que hem perdut. El sector primari està agonitzant, i no ho dic jo, ho diuen les dades. A Catalunya tanquen diàriament 2 explotacions, a Europa aquesta xifra s’eleva a les 1.000.
Aviat faltarà llet a les lleixes d’alguns supermercats i serà llavors quan ens recordarem de la ramaderia i del seu paper. En aquest moment pagarem el bric al preu que sigui sense voler estalviar-nos-en un sol cèntim. I el problema serà que estarem en un punt de no retorn, totes aquelles explotacions que han tancat ja no tornaran a obrir i serem un pas més lluny de la tan desitjada sobirania alimentària.
I és que el món no només és incongruent a les grans rotatives, també ho és a casa nostra. Som davant les portes d’un canvi radical de paradigma. Doncs mentre cauen moltes explotacions exhaustes de lluitar contra regles i condicions cada cop més restrictives i dures, estan apareixent grans empreses i grups d’inversió que «aprofiten» la casuística amb l’únic objectiu de generar negoci.
No tot està perdut, però.
Diuen que com a humans tenim el «mal costum» de menjar diversos cops al dia, 365 dies l’any. Fet que ens brinda moltes oportunitats de decidir com i a qui comprar. Cada decisió de compra, per petita que sigui i insignificant que ens sembli, té molt poder. Doncs ens regala l’oportunitat d’impactar positivament a les explotacions i projectes que hi ha darrere de cadascun dels aliments que consumim. Assegurant-ne la continuïtat i garantint no només el seu futur, sinó també el nostre.
