Bambylor. Si fem una enquesta a Manresa, la immensa majoria de la ciutadania no sabrà de què o de qui parlem. En el millor dels casos, haurà sentit que és el nom d’un carrer, al barri de plaça Catalunya. Certament, a una de les puntes del carrer hi ha una placa que amb aquestes vuit lletres, que tenen una bona sonoritat, però que no ens diuen res més. Per saber que és una ciutat del Senegal que es va agermanar amb Manresa l’any 1997, cal haver exercit d’activista manresà a finals del segle passat o haver estat regidor o soci de l’Associació d’Amics de la Unesco, que és l’entitat local que va promoure camps de treball a aquesta localitat africana, històricament mancada dels serveis més bàsics. Aquest és només un exemple que els nostres carrers són plens de plaques, que informen poc, i que no formen gens. Els carrers, places i avingudes poden ser grans llibres d’història, de natura o de geografia, però es queden amb una simple referència de localització. Qui vulgui conèixer, en persona, el carrer Bambylor, potser hi accedirà pel carrer Martí i Julià, un personatge que la placa corresponent no el relaciona, ni amb cap època, ni localitat, ni professió... Per què té un carrer a Manresa? Com a polític? Com a referent català de la psiquiatria? Un dels carrers paral·lels al Bambylor és el Martí i Pol, dedicat a l’il·lustre poeta català, nascut a Roda de Ter el 1929, però, com és habitual, la placa es limita a deixar constància al nom de la persona a la qual la ciutat pretén homenatjar.
Als carrers s’hi camina, s’hi crida, s’hi passegen i orinen els gossos, s’hi veu i menja a les terrasses, però parlen molt menys del que caldria. Els carrers poden ser una font de pedagogia inacabable si fem que comuniquin més i millor amb la ciutadania. La via pública parla poc. A Manresa hi ha algun petit indici, testimonial, de revertir la situació, com a l’antiga plaça Montserrat, des de fa poc plaça Palmira Jaquetti Isant, on sí que es fa esment al perfil de l’homenatjada. Terrassa, municipi amb el qual ens podem comparar, va clarament a l’avançada i si, per exemple, ens trobem al carrer de la Cisterna, sabem que allà hi havia un dipòsit que recollia les aigües de la mina Vinyols.
Ens trobem a l’època que les ciutats ja apliquen eines digitals per a moltes activitats, però també s’haurien d’escampar en fer de la via pública un gran espai de memòria. Si volem que els carrers, places i avingudes també siguin font de coneixement, a part de donar contingut a les plaques del nomenclàtor, s’haurien d’incorporar codis QR o altres funcionalitats per reconèixer aquells fets, persones i llocs homenatgem. Que als Estats Units, la referència a avingudes i carrers sigui tant freda, com simples números, pot tenir sentit, però a Catalunya, no.
Els carrers de Manresa són poc didàctics, però tampoc ho són els nostres espais naturals urbans. Espècies d’arbres o plantes de la via pública són susceptibles d’identificar i descriure, sobretot els que tenen més història o peculiaritats botàniques. Toca avançar, com s’ha fet a la capital del Bages i a altres municipis, en la identificació i descripció dels principals elements patrimonials de la ciutat. La promoció del turisme hi ha ajudat, i molt.
