Rodet a la Lluna

Déu meu, mira quina foto tenim aquí! La Terra sortint! Corre, passa’m un rodet en color». La vigília de Nadal del 1968 l’astronauta William Anders parlava així d’entusiasmat amb Frank Borman a bord de l’Apollo 8, el primer vol previ a l’allunatge que va arribar a la Lluna. Anders va disparar el rodet i, quan l’expedició ja era a Houston, tècnics de la NASA, que no volien esperar a revelar amb els seus equips, van fer quatre hores amb cotxe per anar a l’únic laboratori del sud de Texas que revelava a l’instant i en color. Una d’aquelles fotos va ser la megacèlebre «Earthrising», una Terra solemne, preciosa, blavíssima, fràgil, nostra, flotant en un mar negre darrere l’horitzó gris de la Lluna. Es considera que és la foto que més ha contribuït a crear una consciència planetària global, germen del «There’s no planet B». Des del 1972 no s’havia fet cap més foto de la Terra des de la Lluna. Fins ara. Aquesta setmana se n’ha divulgat una de captada des de la nau Orion. No és tan catedralícia com «Earthrising», però ens torna a recordar el que som vistos des de fora, despullats de la supèrbia estúpida i suïcida que impulsa la nostra espècie. I ens permet remarcar que la foto no és tan bona perquè no l’ha fet un astronauta, sinó una màquina. Sofisticadíssima, però incapaç de dir, emocionada:«Déu meu, quina foto!!».

Subscriu-te per seguir llegint