No sé si dir-ne herois anònims o què, però al nostre entorn immediat hi ha persones que sense pensar-s’hi s’arrisquen per ajudar els altres en moments decisius. Un exemple és el reportatge de les pàgines 2 i 3 de l’edició d’avui. Relata tres casos de gent que quan es van trobar que una persona havia tingut un atac de cor, o almenys això van sospitar, van córrer sense pensar-s’hi a buscar el desfibril·lador que tenien més a la vora. Possiblement una situació que només havien vist a les pel·lícules.
En el cas que us trobéssiu una persona estesa a terra amb els símptomes de tenir un atac de cor, què faríeu? Les que surten al reportatge no van dubtar gens ni mica a posar-s’hi per intentar salvar el seu amic i company de l’equip de futbol, en un dels casos, o a la persona desconeguda que el destí va fer que es creués davant seu. Hi insisteixo. Vosaltres, què faríeu? No ho sé. És d’aquelles coses en què potser no cal atabalar-se ni rumiar-hi gaire. Si es dona el cas ens hi posarem o no.
Sí que em crida l’atenció que en tots els casos els qui van fer les operacions de reanimació van viure una pujada d’adrenalina que poques vegades havien viscut i que, de la mateixa manera que va pujar, va baixar en picat en el moment que van arribar els serveis d’emergència per fer-se càrrec de la situació. Llavors a tots els va entrar el dubte, a vegades en forma de neguit, de si ho havien fet bé o no. En els tres casos la persona que havia tingut l’atac de cor va sobreviure, i això vol dir que ho van fer bé. Poden tenir la consciència tranquil·la i una història més a la motxilla de la seva vida. En el cas que no hagués sortit bé el neguit i les preguntes serien més persistents, sense cap mena de dubte, però com diuen els professionals que hi entenen, la consciència pot estar igualment tranquil·la. Si no s’hagués fet res, la mort era segura.
Ara fem l’exercici contrari. Si som nosaltres els qui tenim l’atac de cor, ens agradaria i agrairíem eternament que algú intentés salvar-nos tenint en compte que els primers minuts són cabdals per intentar revertir la situació. Seria trist estar tirats a terra, amb tot de gent al voltant mirant sense reaccionar ràpidament o limitant-se a trucar al 112, que ja és prou. El què dèiem, però. Són herois anònims. Pel Joan Cifuentes, un dels qui va tenir un atac de cor, sí que són herois els qui li van salvar la vida. No ho sé en els altres dos casos. No els conec. I com aqusets , molts altres. Hi ha gent que no passa per un lloc determinat, sinó que hi és.
