Parlar de Déu com a «pare» és llenguatge «no inclusiu»? L’Església d’Anglaterra estudiarà si deixa de referir-se a ell com «ell» i dona entrada a expressions neutrals en matèria de gènere. El diari The Guardian explica que la reverenda Joanna Stobart, vicària d’una parròquia de Somerset, va preguntar a l’autoritat eclesiàstica com estava la qüestió del llenguatge inclusiu en els serveis, tema que s’arrossega des de fa anys. La resposta és que s’agafaran els treballs de dues comissions i es lliuraran a la consideració d’una tercera comissió. La vicària Stobart farà ben fet de posar un bon coixí a la cadira d’esperar asseguda.
La qüestió és punxeguda i cantelluda. Els teòlegs diuen que Déu no té gènere ni sexe, perquè és tot esperit, etern i universal, de manera que anomenar-lo «ella» també seria incorrecte. I el pronom neutre en anglès «it» remet al títol d’una popular novel·la terrorífica de Stephen King; el seu equivalent català podria ser «allò», i tractar Nostre Senyor d’aquesta manera voreja la blasfèmia. D’altra banda, la gran oració cristiana s’adreça al «pare nostre que esteu en el cel», i en els Evangelis Jesús parla cada dos per tres del «pare» que l’ha enviat i al qual retornarà. Però els textos evangèlics foren escrits per testimonis indirectes en una època i una cultura d’un patriarcalisme extrem.
El simple fet que es plantegi el debat situa la confessió anglicana a molta distància de la catòlica romana. La primera va acceptar el sacerdoci femení aviat farà trenta anys, i a la segona és anatema fins i tot per al Papa més obert de les últimes dècades. No m’imagino els prelats de la Conferència Episcopal Espanyola debatent una reforma extensa dels textos litúrgics per «neutralitzar-los». I això que la religiositat popular sempre ha expressat la màxima devoció per Santa Maria, Mater Dei et regina coeli, Mare de Déu i reina del cel. Però no deessa, perquè la doctrina diu que només hi ha un Déu, i cap de les seves tres persones es denomina en femení.