Dimecres vam acomiadar l’Antonio García (llegeixi’s «Antoniu»), l’únic que quedava de la colla dels amics del meu pare. Com que a Manresa en deu estar ple d’Antonios García, la família, a l’esquela, sota del seu nom, hi va posar «L’envernissador del carrer de la Mel», que era la manera més efectiva perquè els que l’havíem conegut sabéssim que era ell. Després d’haver treballat de valent tota la vida al seu taller, l’Antonio tenia 97 anys ben viscuts i ben portats. Feia goig, l’Antonio, malgrat la seva edat i malgrat les vint-i-cinc operacions que portava en aquella cama que el va dur pel camí de l’amargura. Vidu des de feia alguns anys, el veia molts dies baixar per la carretera de Vic, a pas lent, arrossegant la cama, però fet un dandi, anant cap al Miami per fer el cafè amb els seus amics nous després d’haver perdut els antics. Una de les vegades que ens vam creuar em va explicar que feia molts anys que no anava més enllà d’aquell seu circuit diari. M’ho explicava com si el viatge que més li agradaria fer fos cap a aquella Manresa que havia crescut durant els últims anys fora del seu espai vital i que per a ell representava un món desconegut. «Antonio, un dia et passaré a buscar amb el cotxe i anirem a fer una bona volta perquè la vegis». I vaig complir.
Vaig passar un matí a recollir el Garcia, el bon amic del pare i de casa, i durant unes hores em vaig sentir com aquell xofer de la pel·lícula Tot passejant Miss Dai-sy. Recordo que vam començar pel sector del Francesc Moragas i després vam passar pels carrers del Bruc i de Barcelona, per l’avinguda de les Bases, per la zona universitària, pels polígons dels Dolors, dels Trullols, de Bufalvent... I mentre l’Antonio s’admirava de com Manresa havia crescut i com ho havien fet moltes de les empreses que coneixia, jo em sentia com es deu sentir un pare portant els seus fills a Disneyland. Dubto que la seva satisfacció fos més gran que la meva. Aquell dia em va explicar un munt de coses que lamento no haver apuntat, tot i que algunes es poden llegir al bloc recordsdelkursaal.cat.
Després d’aquell matí memorable va arribar la covid i, un cop acabada la pandèmia, un dia, anant a visitar la mare d’un amic a la residència de Navarcles, me’l vaig trobar assegut a l’entrada, llegint el diari, optimista, xerraire, afable i elegant com sempre. Vam quedar que un dia l’aniria a veure i podríem tornar a fer un volt, però vaig esperar massa. M’hauria agradat repetir-ho i tornar a ser els dos tan feliços com ho vam ser aquell matí.