Hi ha territoris de l’activitat esportiva que són víctimes de la ideologia del fast food, la necessitat malaltissa de fer-ho tot de pressa i corrents i a batzegades curtes. En el món de l’atletisme hi ha una cacera contra la marxa atlètica que s’alimenta de la voluntat de liquidar tot allò que no entra en una digerible retransmissió televisiva, i la cursa dels 50 km ja ha desaparegut del programa de les grans competicions substituïda per una altra de 35 km, que, tal com apunten els mateixos atletes, és més apta per als especialistes de 20 km que per als de 50 km, acostumats a un altre ritme. De fet, la darrera polèmica és la incertesa sobre el futur dels 35 km en els Jocs de París, ja que s’estudia substituir aquesta distància per una prova de relleus. Tot en pro de no demanar gaire atenció a l’espectador.
En la disciplina dels 50 km s’han viscut competicions èpiques: caminar durant gairebé quatre hores a altes velocitats és un plaer per a gurmets dels esforços de llarga durada. Ahir al matí, el passeig de Pere III de Manresa va acollir una altra edició del Memorial Villaplana de marxa atlètica, que honora la memòria d’Enric Villaplana, un atleta valencià que va fer vida a Manresa i va quedar novè en els 50 km marxa dels Jocs Olímpics de Londres. Joves talents i marxadors bregats en mil batalles van mostrar les virtuts d’una disciplina que demana una gran harmonia entre la tècnica i la capacitat agonística. Que ja no hi hagi curses de llarg quilometratge és trist perquè evidencia que l’atletisme també se sotmet a uns valors contra els quals hauria de lluitar un esport que fa bandera de la superació personal.