Aquí, un futur rondinaire

Fa dies, mentre m’asseia en un seient de l’Euromed, aquell tren que et porta a València a ritme de trotador, una vergonya que continua sense resoldre’s, vaig veure davant meu un senyor d’avançada edat que s’obstinava a enfilar una maleta grossa i pesant a la lleixa destinada per a les maletes de mà. Ho va intentar tres vegades amb una arriscada maniobra que li va costar molt d’esforç i risc per a la seva estabilitat física, així que em vaig oferir a ajudar-lo. Una vegada col·locada la maleta em llança una mirada còmplice i em diu: «¿Fer-se gran és una merda, oi?». Aquella persona sobrepassava els 80 i, no obstant, em va incloure a mi, que me’n queden uns quants per arribar a aquesta plusmarca. Entre comprensiu i ofès li vaig contestar que sí, que hi havia alguns inconvenients a fer-se gran i em va contestar amb molta rotunditat: «Inconvenients, no; és una merda». No vaig voler discutir-l’hi perquè en el fons tenia raó. Aquell home tenia una actitud esquerpa, una antipatia que em va semblar graciosa. Hi ha una actitud malhumorada en persones d’edat avançada que em fa gràcia. Aquell senyor complia els requisits de qui no es troba a gust amb l’edat que li està tocant viure. Es va asseure acompanyant el gest amb un llarg gemec. Al cap de poc d’arrencar el tren va passar l’hostessa amb aquells absurds mocadors semisecs per rentar-se les mans. Aquell senyor va agafar el mocador i va exclamar en veu alta: «Quina merda de mocadors!». A mi em va agafar el riure perquè intuïa un viatge apassionant amb aquell home al costat. Va treure un diari i va començar a llegir. Al cap de poca estona em mira i diu: «Tot és mentida. ¿No li sembla?». Jo preferia no allargar les respostes més enllà d’afirmar tot el que em digués. No volia contradir-lo, no fos cas que m’enviés a la merda a mi també. Per què ens tornem malhumorats amb l’edat?, em preguntava mentre veia aquell home remugar per cada notícia que llegia. En quin moment se’ns torna agre el caràcter? Pel que sembla, hi ha una raó científica: la testosterona decau i apareix la «síndrome de l’home irritable». No aspiro a arribar a vell i ser un rondinaire, però temo que he començat a notar en mi alguns tocs del que podria ser un malhumorat de manual. Ja ho veurem. És qüestió de temps.