Segur que t´ha passat: aquella persona que no t´acaba de caure bé, que et fa sentir incòmode, que fins i tot et fa una mica de por; aquella persona que et fa sentir petit i tens, o que et fa ràbia, perquè és perfecta i no s´equivoca mai (i en canvi tu sí que t´equivoques i la cagues i a vegades portes la camisa sense planxar perquè t´has aixecat tard i no has tingut temps); aquella persona, dèiem, un bon dia, es tira un cafè per sobre a les nou del matí o ensopega quan passa per davant teu mentre et diu bon dia i li cauen tots els papers per terra. Aleshores tot de cop et relaxes i per dintre et dius una cosa com ara «Ostres! És una persona com jo i no me n´havia adonat». I t´agrada molt més; t´agrada molt més perquè s´equivoca.
D´això se´n diu efecte Pratfall, i explica que ens sentim més atrets per les persones que de tant en tant cometen errors que per les persones perfectes. És molt fàcil confondre el perfeccionisme de l´altre (encara que neixi de la inseguretat) amb l´altivesa, la distància o la fredor. Per això quan algú comet un error l´humanitzem i la nostra autoestima deixa de sentir-se amenaçada. Ens relaxem, sentim empatia, ens hi sentim més a prop i això fa que ens resulti més simpàtic i agradable. Aquest efecte es fa servir molt a les pel·lícules. La debilitat entendreix i ens fa somriure, per això ens encanta que Robert de Niro (fent de mafiós molt poderós i molt dolent) tingui atacs d´angoixa a Una teràpia perillosa, o que a Un día inolvidable la Michelle Pfeiffer surti del cotxe molt ben vestida disposada a entrar en una reunió molt important amb una piruleta del seu fill enganxada al cul.
En el terreny de la sexualitat i la parella és important tenir tot això molt en compte sobretot quan ens enamorem o quan ens sentim atrets per algú. Ens podem posar molt nerviosos perquè volem agradar a l´altre i ens pensem que agradar a l´altre passa per ser perfectes. I no és així. Si deixem que ens vegi tal com som, amb les nostres qualitats però també amb els nostres defectes, serà quan tindrem més números de resultar a l´altre ja no només simpàtic i agradable sinó fins i tot atractiu. Això no vol dir, tampoc, que hàgim de ser un desastre absolut per tenir més èxit. De la mateixa manera que no ens agrada algú perfecte tampoc no ens agrada algú que ho fa tot malament. Es tracta, simplement, de permetre´ns ser persones, o sigui, de permetre´ns ser imperfectes. De comprendre que a vegades fem les coses bé i a vegades no tant, que a vegades estem molt encertats i a vegades cometem errors estrepitosos. I que en això estem tots allà mateix.
Al final, la mirada de l´altre normalment és més amable del que ens pensem. Per tant, tranquil·litat, i penseu que si un dia sortiu de casa amb cara de son o una mica despentinats, o si aneu per primera vegada a ioga al centre cívic i us equivoqueu i entreu vestits de blanc i amb una màrfega a la classe de francès a la gent encara li agradareu una mica més perquè això, al cap i a la fi, us farà més entranyables, i tot el que ens sembla entranyable ens enamora una mica.
