Podia haver fet carrera política, però va decidir que vuit anys com a primer tinent d’alcalde de Solsona eren suficients. Abans d’arribar a la vida pública, sempre en condició d’independent a la llista d’ERC, havia estat un home destacat d’entitats, amb especial dedicació al bàsquet i al moviment independentista, al Volem decidir i a l’ANC. Parlem de Lluís-Xavier Villaró González, també conegut popularment al seu territori com el Llesca pel seu generós número de peu, el 47. És un home d’empresa, que porta una dilatada trajectòria a Taurus, organització amb seu a Oliana i una de les multinacionals catalanes més rellevants. Forma part de l’equip de direcció d’aquesta indústria d’electrodomèstics que enguany arriba als 60 anys. Villaró té responsabilitats a Europa com a director de producte.
Vostè és solsoní de pro nascut a Valladolid.
Les persones no triem on naixem. El pare és d’un poblet de la província de Segòvia i la mare, solsonina de tota la vida. Érem a Valladolid per la feina del pare, a Telefònica. Allà hi vaig créixer fins que al voltant dels deu anys, arran de la separació dels pares, la mare i els dos germans vam venir a Solsona.
Viure en una ciutat gran, de Castella, i després aterrar a una capital de comarca petita, com Solsona, devia ser un xoc.
Allà havíem d’anar al parc sempre agafats de la maneta i amb el control de la mare. Hi passàvem una horeta i cap a casa. Només arribar a Solsona ja em van dir que podria anar sol pel carrer. Vaig tornar a demanar: tot sol? i em van dir que sí. Tot va ser diferent. A Solsona em va canviar la vida. Vaig haver d’aprendre el català, un procés que no va portar cap problema. A Solsona la immersió lingüística és ràpida.
Vostè ha estat i és home d’entitats, a banda de les responsabilitats que té a Taurus i les que va tenir durant vuit anys a l’Ajuntament. És hiperactiu?
Soc una persona bastant motivada. No m’agrada veure les coses des de la barrera. Per exemple, si hi ha un foc, hi vaig, no em puc estar quiet. Aquesta vegada no hi he pogut anar perquè tinc la cama trencada.
Si parlem de motivació, hem de fer referència al món de l’esport.
L’esport m’ha aportat molt. En ser una persona inquieta i activa, practicar esport ajuda a asserenar-se i trobar-se bé. Durant anys vaig ser jugador de bàsquet, després entrenador i, finalment, vaig formar part de l’equip directiu per un període de més de vuit anys. Vaig ser a la junta fins que, en sortir escollit regidor, no podia compaginar-ho i, encara menys, tenint en compte que una de les meves responsabilitats eren els esports.
Però no s’ha quedat només al bàsquet.
Sí, no puc ser a tot arreu, però com a soci estic vinculat a l’Amisol, al Centre Excursionista, al Carnaval... En tot el moviment nacional he estat molt actiu. Amb altres companys vam tirar endavant Volem Decidir, organització que va quedar formalment constituïda l’any 2009, i que va fer efectiva la primera consulta sobiranista el 13 de desembre del mateix any. A Volem Decidir hi vaig conèixer la meva dona, la Marta, amb la qual tenim dues filles.
Dels moviments socials passa a formar part, el 2011, de la llista d’ERC. Per què va fer el pas?
Coneixia molt el Salvi Nofrarias, que, en aquells moments, formava part de la llista. En veure’m com una persona implicada amb la ciutat i amb el país, em va comentar si en volia formar part. Vaig pensar que m’agradaria treballar pel meu poble.
Va ser durant vuit anys primer tinent d’alcalde. Creu que va aconseguir els objectius que s’havia fixat?
Alguns sí, i d’altres, a mitges. La política municipal és molt propera al ciutadà i, per tant, és agraïda, però a mi també m’agrada veure les coses amb una mica de distància i aplicar un pensament més estratègic. M’agrada molt planificar. I, per això, com a responsable de promoció econòmica, primer de tot, hi vaig implicar els agentseconòmics per conèixer el seu parer. Vam muntar el Solsona Co, a partir del qual va néixer l’Agència de Desenvolupament.
Per què no va continuar a la vida pública?
A finals del 2017, principis del 2018, l’alcalde David Rodríguez em va proposar que li agafés el relleu, però soc partidari de mandats curts. Crec que sempre has de mantenir la mateixa il·lusió que quan comences com a regidor. Un factor, i el més rellevant, va ser que començava la meva etapa com a pare i que no me la volia perdre.
Van trencar esquemes i van apostar per un treball conjunt amb Cardona.
Havíem de perdre la por de deixar perdre el nostre cercle de poder a Solsona. Havíem de ser valents i vèncer reticències. Es va aconseguir que anéssim junts l’àmbit públic i el privat, sempre amb la idea d’avançar. Era clar que les necessitats dels dos municipis eren similars. Cardona arrossegava els problemes derivats del monocultiu de la mineria i, Solsona, havia perdut la seva principal indústria, Tradema. I als dos municipi es treballava en la promoció del comerç i del turisme. Del treball conjunt amb Cardona i amb el sector privat és de les coses que em sento més orgullós.
Concreti’ns algun resultat.
Havíem d’invertir esforços a redreçar el mercat de treball, molt tocat per l’atur. L’any 2014 va començar a funcionar el servei Connectem. Des d’aquell any fins al 2019, Solsona va ser la capital de comarca amb una reducció més important de l’atur de tot Catalunya.
Com és que una de la comarques més forestals de Catalunya hi tingui poc múscul la indústria de la fusta?
No soc expert, però no sembla ajudar la gestió forestal. Aquest és un territori amb una orografia poc amable i que el cost de la seva extracció acaba sent elevada. El 1998 era complicat d’entendre que, tot i que sortien tones i tones de fusta dels nostres boscos cremats, a Catalunya arribaven vaixells de fusta. Amb tot, tenim serradores, empreses que treballen la biomassa. En el seu dia, Tradema i, avui, Alvic són indústries de transformació de la fusta a Solsona.
Hi té alguna cosa a dir o a fer el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, amb seu a Solsona?
És molt bo i té un gran prestigi com a centre d’investigació, amb moltes publicacions científiques de relleu. Segurament té una visió molt global i, potser per això, almenys en el seu dia, avui ho desconec, havia viscut una mica d’esquena al món forestal del territori. A vegades es podia trobar a faltar una mica de complicitat i de transferència de coneixement i tecnologia, però crec que, darrerament, s’estan fent passos en aquest sentit . No vull negar el seu virtuosisme investigador.
Vostè és directiu de Taurus, empresa que ara fa 60 anys va néixer a Oliana. És un cas per estudiar.
Amb els anys es va aconseguir aquesta important simbiosi entre empresa i territori. Taurus necessita Oliana i Oliana necessita Taurus.
Malgrat el procés de deslocalitzacions, Taurus es manté fidel als seus orígens.
El cor de l’empresa el tenim a Oliana i, de fet, a l’estiu inaugurarem l’ampliació del nou magatzem logístic. Tot i el procés de compres i diversificació, tant a diferents països com a Catalunya, on hem comprat dues empreses, una a Terrassa i una altra a Martorelles, el centre de Taurus sempre serà a Oliana.
Fins i tot l’actual propietat correspon al planter de la casa, a directius que van fer el pas.
Són persones que fa anys que són a la casa i que la coneixen bé. En qualsevol projecte, sigui empresarial, personal, associatiu o polític, sempre el més important són les persones, però cap persona està per sobre del projecte. Per la part que em toca, prefereixo invertir temps a fer bones entrevistes a candidats a incorporar-se a l’empresa perquè seran l’eina principal que ens ha d’ajudar a assolir els objectius.
Cada vegada les nostres llars estan més plenes d’electrodomèstics.
En una casa hi poden conviure més de trenta aparells de les nostres marques, però el nostre portafolis el formen més de 1.000 referències. L’electrodomèstic és un sector madur, però emergeixen aparells com els robots que tenen molt bona acollida i que fan créixer el preu mitjà de venda d’aquest mercat.
Tothom té el que es mereix?
Malauradament, no.
Millor qualitat i pitjor defecte.
Capacitat de gestió i impaciència.
Quina part del seu cos li agrada menys?
Ara, el peu, que el tinc trencat.
Quant és un bon sou?
El que compensi dedicació i maldecap.
Quin llibre li hauria agradat escriure?
Utopía, de Tomás Moro.
Una obra d’art.
Qualsevol dibuix de la meva filla gran.
En què és expert?
En envoltar-me de gent bona i bona gent.
Què s’hauria d’inventar?
El botó de pausa.
Déu existeix?
Necessitem valors superiors per gestionar les nostres limitacions.
Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?
A Déu per resoldre l’enigma.
Un mite eròtic.
No soc gaire de mites.
Acabi la frase. La vida és...
Un aprenentatge continu.
La gent, de natural, és bona, dolenta o regular?
Bona, en general.
Tres ingredients d’un paradís.
Família, amics i muntanyes.
Un lema per a la seva vida.
Som-hi.
