m
mb motiu del lliurament de la medalla d'or de la ciutat de Barcelona a la Camera italiana di Commercio, que ha complert 100 anys.
Ja fa mil anys, les repúbliques i ducats italians mantenien una relació de col·laboració i competència amb Barcelona. El 1233 es van crear el consolat català a Gènova i el genovès a Barcelona. I després, amb Pisa (1279), es van arribar a tenir fins a 40 consolats en terres italianes. Als segles XVI i XVII, malgrat el tòpic de la decadència catalana, va continuar també la relació amb les repúbliques italianes. I amb l'expansió de l'imperi dels Habsburg per tot Europa i per bona part d'Itàlia, encara més. En aquest mercat interior catalanoitalià hi circulaven teixits de Catalunya, vidre de Venècia, diners genovesos i grans de Sicília. I a les Drassanes de Barcelona es construïen sense parar vaixells per la guerra contra els otomans.
Si saltem al segle XIX, ens trobem una emigració d'italians creixent i nombrosa cap a Barcelona, alguns fugint dels disturbis provocats per les insurreccions piemontesa i napolitana. Els italians establerts a Barcelona es dedicaven principalment a l'hostaleria, a la restauració, a la música, al teatre, a la confecció, a la fabricació de pianos i altres instruments musicals
El 1864 es va fundar la Casa dels italians, la més antiga del món, juntament amb Buenos Aires, el mateix any que es va estrenar la primera obra de Serafí Pitarra, L'esquella de la Torratxa; l'autor teatral clau de la Renaixença que conspirava amb republicans i carbonaris d'influència italiana a la rebotiga de la seva rellotgeria. Un dels conspiradors, Anselm Clavé, agitador coral de la classe obrera seguint les petjades de Verdi. Renaixença i Rissorgimento junts. El 1882 es va fundar l'Escola Italiana de Barcelona, que es va afegir a la tradició escolar eclesiàstica procedent d'Itàlia a través de les ordes dels salesians i els escolapis. Més tard, a l'època de la Mancomunitat, aquesta va enviar mestres a Itàlia, a formar-se en el mètode Montessori, que es va expandir ràpidament a Barcelona.
A l'inici del s. XX, els italians continuaven arribant a Barcelona sobretot per via marítima. En aquell moment, els italians constituïen la segona colònia estrangera de Barcelona, darrere de la francesa. Finalment, el 1914 va néixer la Camera Italiana di Commercio de Barcelona, que tenia per àmbit la corona d'Aragó, aquella que des del segle XIV al XVIII havia controlat el mercat interior del mediterrani occidental. La Camera es va muntar a Barcelona perquè és on hi havia la comunitat italiana més gran de la península: el 40%. Van arribar anys de radicalització política: feixismes i comunismes; i a Barcelona hi havia italians d'un bàndol i l'altre. El 1924, va tenir lloc la visita del rei Víctor Manuel a Pirelli de Vilanova. Com jerarques de les dues dictadures, entre ells, el fill de Mussolini, van oficiar la inauguració del Pavelló Italià i de les Torres Venecianes de l'Exposició Internacional de Barcelona el 1929.
Als anys 30 va continuar l'activitat econòmica a Barcelona. S'hi va implantar Hispano Olivetti. I, superant el drama humà de les dues guerres, l'espanyola i la mundial; i amb el desgel que les potències occidentals feien de les relacions amb la dictadura franquista, es va reprendre el comerç Itàlia- Espanya, el 1947, amb un acord comercial revisat el 52. L'any 60 es va obrir l'oficina de turisme.
Finalment, l'acostament d'Espanya al Mercat Comú amb l'arribada de la democràcia va multiplicar les relacions econòmiques; i els programes europeus universitaris i el turisme van acabar de disparar les relacions entre Barcelona/Catalunya i Itàlia i es va multiplicar la feina de la Camera. Suposo que el volum de feina i de relacions van portar el 18 de novembre del 2001 a, segons un titular de La Vanguardia, la fi de la supeditació de la Cambra italiana de Barcelona a la de Madrid.
Avui, la Camera té més de 150 socis d'importants empreses multinacionals i pimes; i un potencial de creixement entre les 300 empreses de matriu italiana que es calcula que hi ha a Catalunya.
En definitiva, la geografia i la cultura han unit Catalunya i els països italians, i s'han sobreposat a les divisions polítiques creades pels estats jacobins. I, en tot cas, la història té un doble fons. Dels tres imperis no propis als quals ha estat sotmesa la gent de Catalunya, només dos, el Carolingi i el Romà, amb la Via Augusta -corredor mediterrani precoç- ens van unir a Europa. L'imperi espanyol, en canvi, i els seus derivats actuals, només ens n'allunyen. El sistemàticament avortat nou corredor mediterrani n'és la mostra.
