E
mulant el gran Martin Luther King i fent ús de les seves famoses paraules, jo també avui, ahir, suposo que demà i sempre, tindré l'utòpic somni d'una justícia econòmica i social, només de caire municipal, no demano impossibles, tan difícil d'assolir com fer recuperar la memòria al nostre regidor d'Hisenda o el sentit comú al nostre batlle, o, simplement, demanar-los un exercici d'autoinculpació amb el ferm propòsit de reconèixer els errors i intentar no recaure en l'autocomplaença que els dóna una teòrica superioritat moralment discutible.
Un dels últims estirabots, i no ho dic en absolut amb l'ànim de treure ferro perquè és impossible si no vols caure en la idiotesa més profunda, és el sainet que porten entre mans amb el tema de les revisions cadastrals desfasades (a l'alça, naturalment) i els estira-i-arronsa, més aviat el segon, que volen fer creure que mantenen amb el centre de gestió cadastral del ministeri d'Hisenda.
El 2007 van portar la contrària a tota l'oposició i van sol·licitar la revisió cadastral per tal de poder embutxacar-se un IBI a l'alçada dels bons moments que econòmicament passava el món de la construcció. Com que ara no hi ha un duro al calaix i tothom se'ls ha tirat al damunt, munten el numeret de sol·licitar al ministeri d'Hisenda una revisió a la baixa. M'imagino el tip de riure del funcionari de torn quan ha vist la disbauxa que viu el cor d'una Catalunya més propera a la ridiculesa que no pas al seny habitual, i anomeno tot el país perquè quan passes de l'Ebre ens fiquen a tots al mateix cabàs.
He tingut un somni. Vivia en una ciutat mereixedora de l'orgull de tots els seus conciutadans, on l'administració sabia el que feia i on anava. Una ciutat neta, amb uns parcs i jardins que vestien de qualitat el fet de tenir una història, uns monuments i un tarannà dignes de sentir l'enveja d'altres poblacions tant o més importants. Una ciutat on l'ordre i l'educació s'imposaven amb els criteris de la col·laboració. On els encarregats de mantenir aquest ordre estaven al servei de la gent del carrer i només es penalitzava els infractors de l'harmonia i la convivència. Una ciutat plural però acollidora. Amb uns agents de l'autoritat que l'exercien correctament des de la prevenció i no des de la sanció, en definitiva, una ciutat normal, sense pretensions partidistes ni ànsies de perfil dubtós. He tingut un somni, efectivament, però només era un somni, perquè en despertar m'he trobat a Manresa i, sincerament, està molt allunyada de l'ideal que tothom podria somniar. Una mica culpa de tots, efectivament, però amb més pes específic per als que, suposadament, treballen per aconseguir-ho i no pas per distanciar-se'n, com estan fent.
