A
l'escola d'adults Jacint Carrió de Manresa s'ha arribat a un nivell de saturació tan elevat que ja ni tan sol no s'inscriu ningú en llista d'espera. Amb poc més de sis-centes places, hi ha registrades 1.300 sol·licituds, la qual cosa vol dir que més de sis-centes persones, la meitat dels que volien estudiar, no ho han pogut fer. Fins i tot en un sistema d'ensenyament tan saturat com el català costa trobar nivells de saturació del cinquanta per cent. Es tracta d'un dels casos més extrems de Catalunya, però no pas d'una excepció: a tot el país -aquest diari n'ha informat en edicions anteriors- els centres per a persones adultes han sobrepassat de molt la seva capacitat. Ha quedat acreditat a Solsona o a Igualada, per citar només dos casos que han aparegut a les pàgines d'aquest rotatiu. El cas de Manresa és simplement el pitjor, amb l'agreujant que és l'únic centre que depèn directament de la Generalitat en tota la comarca del Bages, mentre que a Osona, per exemple, n'hi ha tres. La resta dels centres bagencs són dels ajuntaments. Els consistoris són, com sempre, el coixí que ha d'esmorteir l'impacte al carrer. La irrupció de nou alumnat als centres de formació per a adults és una conseqüència de la crisi, ja que, amb bon criteri, molts treballadors ara aturats han decidit que, mentre no troben feina, es poden formar per millorar les seves possibilitats de trobar una nova ocupació. És una reacció positiva i, a més a més, molt esperable. Els primers símptomes de crisi es van detectar el 2007, i el sotrac ja era brutal ara fa més d'un any i mig. Hi ha hagut temps per equipar un servei essencial per a persones que, en molts casos, paguen els plats més cars de l'atur: grans, amb família, sense feina i amb problemes per trobar-ne. És justament la població a qui més s'hauria d'ajudar. I no es fa.
