A

ra, resultat de la gran crisi fruit de les contradiccions intrínseques d'aquest sistema neoliberal es pretén acollonir els treballadors/es i posar com a solució màgica als problemes i l'atur la jubilació als 67 anys i, a més, imposar una reforma laboral que, com sempre, treu drets als treballadors/es.

És que es pretén que la greu crisi la paguin els no culpables, els innocents, els treballadors/es. Per una banda, és incorrecta l'afirmació que el sistema tal com afirma el govern estigui en perill. És cert que la població s'està envellint, però també és cert que el progrés tècnic permet un increment de la productivitat que pot ser utilitzat per reduir la jornada laboral, avançar l'edat de jubilació i repartir amb més equitat la riquesa. L'alternativa ha de ser l'enfortiment d'un sistema de pensions que ha de ser exclusivament públic. Cal crear ocupació i elevar l'SMI, de manera que augmenti la base mínima de cotització. Cal treballar menys perquè treballi tothom, i més en un context de més 4 milions de persones en atur. Cal una reforma fiscal progressiva i aturar el frau a Hisenda i a la Seguretat Social, amb l'objectiu d'enfortir les polítiques socials i de millorar les pensions. La posició del govern espanyol d'augmentar l'edat de jubilació de 65 a 67 anys és una mesura injusta, innecessària, que fa pagar la crisi als innocents i que només afavoreix les entitats financeres en el seu afany de privatitzar les pensions.

A mi, i a qualsevol treballador/a, sentir la paraula reforma liberal em provoca males vibracions, sempre és un retrocés en els drets dels treballadors quan per si mateixa la crisi suposa un retrocés per als treballadors/es, "per si mateixa és precarietat i atur". Per què no parlem d'una reforma empresarial i d'un model productiu diferent? I no basat en l'especulació del territori que ha portat aquest model de construcció ràpid i desregularitzat. Per què no parlem de l'aventura militar a l'Afganistan i dels 365 milions d'euros anuals, a més del cost inútil en vides que té; amb aquests diners es podrien crear 60.000 llocs de treball amb la inclusió de contractes de sis mesos als aturats amb la prestació esgotada. Per què no parlem dels ajuts financers als bancs?, que continuen negant crèdits a les empreses i a les famílies. I, finalment, per què no parlem del cost que té la Casa Reial, que ara es mostra preocupada i fins i tot justifica els contactes i fa de mediador entre sindicats, govern i patronal, però no parla del cost i del que paguem tots per mantenir una de les famílies més riques d'Europa.

Ahir, 23 de febrer, els principals sindicats van fer una gran manifestació a Barcelona, serà una oportunitat i una prova de força dels treballadors/es perquè aquest govern que vol reformar el sistema de pensions repensi aquesta idea i repensi una reforma laboral.

És feina de tot treballador/a anar-hi i protestar contra aquesta mesura injusta, insolidària i dir al govern que la crisi no l'hem de pagar els treballadors i treballadores, nosaltres no l'hem creat, nosaltres no en som els culpables.