S

i estem a Roma, no deixarem de visitar l'arxibasílica de Sant Joan del Laterà, la catedral de Roma, unida amb la no menys bella i imponent basílica de Santa Maria Maggiore a través de la via Merulana. Seu episcopal del Papa, està dedicada al Crist Salvador, però és més coneguda amb el nom de Sant Joan, perquè tant Joan Evangelista com Joan Baptista van indicar el Salvador. Joan Baptista, fill de Zacaries i Isabel, el més gran dels profetes, vestia pobrament i s'alimentava de llagostes i mel silvestre. Independent i original, predicava la conversió i batejava en el riu Jordà en temps de l'emperador Tiberi, quan Ponç Pilat era governador de Judea i Herodes tetrarca de Galilea. És l'home que prepara el camí a Jesús. A diferència d'altres profetes, com Isaïes, no predica a Jerusalem, ni tampoc al temple o al palau d'Antipas. Predica en el desert, un lloc on no arriben les remors de les masses, ni les discussions dels mestres de la llei o les intrigues cortesanes. Joan ens parla des del silenci i la solitud, dues circumstàncies que trobem a faltar en la nostra societat, tan escandalosament sorollosa i permanentment connectada on-line. Joan és la veu que clama en el desert i ens exhorta a preparar el camí del Senyor.

El buscaven molta gent i Joan els demana fets concrets de conversió. No n'hi ha prou de dir que es creu. No és suficient una espera pacient sense acció humana. La conversió ha de passar del cor a les obres i ha de donar, per tant, fruit. Cal una actitud de recerca dinàmica i no caure en l'autocomplaença. Joan utilitza dures paraules contra els fariseus i saduceus, a qui qualifica d'escurçons. Els saduceus eren membres de la classe alta jueva, col·laboracionistes amb el poder invasor romà. La recerca i submissió al poder dominant els permetia l'accés als càrrecs públics més importants. Caifàs, el summe sacerdot responsable del judici i condemna de Jesús, era saduceu. Els fariseus, per altra banda, buscaven igualment aferrar-se al poder amb la diferència, accidental i poc important, de ser crítics amb la Roma imperial. Es distingien del poble pla per la seva falsa pietat i ostentosos dejunis, alhora que ofegaven el veritable esperit de la llei mosaica. Més que grups històrics pertanyents al passat, són arquetips de la falsedat, la hipocresia i la maldat amb una rellevància i vigència atemporal. Joan els adverteix que no es refiïn pensant que són descendents d'Abraham. Que més enllà del llinatge genètic, l'ostentació social o les proclames demagògiques, el que importa realment són els fets. Calen obres meritòries i realitzar una acció fecunda. En cas contrari, "l'arbre que no dóna bons fruits serà tallat i llançat al foc [...] El qui ve després de mi ja té la pala a les mans per ventar la seva era; el seu blat, l'entrarà al graner, però la palla, la cremarà en el foc que no s'apaga".