D

esprés de l'èxit de la manifestació del mes de setembre passat són moltes les veus que demanen que el Parlament de Catalunya, ara o després d'unes eleccions avançades, o un cop el govern de Rajoy negui el pacte fiscal, convoqui un referèndum vinculant preguntant al poble de Catalunya si desitja esdevenir un estat propi. Però lamentablement el camí per aconseguir-ho és força difícil en l'actual context polític a Espanya, atès que per aconseguir la independència de Catalunya després d'un referèndum, encara que el sí fos aclaparador, seria aplicant l'article 168 de la Constitució, veritable obstacle a aquesta aspiració.

Aquest article estableix que per modificar determinats aspectes de la Constitució, com la unitat d'Espanya, la Corona o els drets fonamentals hauria de ser aprovat per majoria de dos terços al Congrés i el Senat. Tot seguit es dissoldrien les Corts i es convocarien eleccions a tot Espanya, les noves Corts haurien de tornar a aprovar la reforma per dos terços i, tot seguit, sotmetre-ho a referèndum a tot Espanya. Aquesta triple garantia, que jo qualificaria de parany, es va introduir llavors per evitar que una majoria conservadora derogués, per exemple, l'estat autonòmic o suprimís certs drets fonamentals o que un Front d'Esquerres proclamés la República o donés la independència a Euskadi. I aquesta complexitat de reformar certs articles de la Constitució ha aturat els intents de modificar, com volien PSOE i el PP, l'article que diu que l'hereu de la Corona ha de ser un mascle, encara que sigui menor d'edat en lloc d'una infanta. És sabut que quan es va plantejar aquesta possibilitat es va aturar en adonar-se que Izquierda Unida i Iniciativa haguessin fet campanya per introduir una papereta nul·la a favor de la República i la por que aquest vot nul obtingués milions de vots.

Altres reformes, com la de l'any 1992, per donar el sufragi passiu a les municipals als ciutadans comunitaris -és a dir, poder ser a els llistes- i la de l'any 2011 sobre el dèficit de les autonomies es van poder fer sense referèndum ni dissoldre les Corts amb el vot de tres cinquenes parts dels diputats i senadors, tal com estableix l'article 167.

Fa unes setmanes vaig tenir una conversa amb un dirigent d'ERC sobre com es plantejava el procés cap a la independència si Catalunya feia el referèndum. Ell em va parlar que caldria aconseguir aliats a Europa i de països com Israel i els Estats Units. Llavors jo li vaig recordar els processos d'independència dels últims 25 anys. Els de l'antiga Unió Soviètica ho van fer aprofitant que la Constitució de la URSS deia que era una unió de repúbliques agermanades. I ho van fer sense guerra mentre el món soviètic s'enfonsava. La de Txèquia i Eslovàquia va ser també fàcil i amistosa perquè eren repúbliques agermanades, i es van repartir el deute exterior i els actius de les pensions. Les de la República Federal Iugoslava, que eren repúbliques que podien independitzar-se després d'un referèndum dels ciutadans de la república que ho demanava, es va fer amb guerres curtes o llargues després del referèndum a les nacions no ortodoxes (Eslovènia, Croàcia i Bòsnia) i amistosament amb les de religió ortodoxa (Macedònia i Montenegro). I amb més o menys rapidesa van ser reconegudes per l'ONU i la Unió Europea. En canvi, Kosovo, que no era jurídicament una república, sinó només una "província autònoma" encara no ha estat reconeguda com a estat independent per molts governs i no ha estat admesa a l'ONU. I pel que fa al cas del Quebec amb Canadà, la Constitució canadenca preveu la independència de la part francòfona si s'aprova amb un referèndum a Quebec amb un topall de quòrum i si el sí obté el 55% dels vots, cosa que no s'ha aconseguit.

Però tornant a l'Estat espanyol, Catalunya no podria jurídicament fer-la efectiva després d'un referèndum només a Catalunya. Llavors hi ha qui diu: doncs fem com Kosovo, sense guerra, i tirem pel dret, encara que triguem quinze anys que ens reconegui l'ONU. Però a Kosovo aquests anys les pensions les pagava l'ONU i la Unió Europea. Però el govern de l'Estat no podria retirar la seva administració de Catalunya o transferir la nostra part del fons de les pensions sense que es compleixi el que estableix l'article 168.

Que ningú vegi en aquest article un rebuig al procés que s'inicia a Catalunya. I ja sé que el que es planteja és una declaració unilateral d'independència a l'empara del dret a l'autodeterminació. Però només he volgut analitzar el que passaria l'endemà que el Parlament de Catalunya, després d'un referèndum en què el sí a la independència obtingués més del 55% del vots, declarés la independència, i mostrar aquí els meus dubtes del procés. Em consta que els líders de CiU i ERC són conscients d'aquestes dificultats i no estic dient no sigui possible la independència, però caldria molt més que una simple negociació política amb Madrid. És probable que des de CiU, en el fons, es vulgui aprofitar l'onada i el sentiment independentista per aconseguir el pacte fiscal. Però si trencats els pactes amb el PP Artur Mas convoca eleccions amb la independència com a objectiu, caldria explicar als ciutadans quin és el pany d'aquesta porta i qui en té la clau.