L
a relació de la Catalunya Central amb els trens ha estat sempre estranya i amarga. En l'etapa actual, de plena implantació de l'alta velocitat a Catalunya i quan manca només acabar de connectar plenament amb els TGV de França, aquesta opció ni tan sols passarà de llarg per aquí. No hi arriba. No ens han considerat.
Una terra de planes, vall interiors i muntanya té els trens AVE com a mínim a una hora. Tot i això, per aquí hi ha ciutadans que salten del llit, surten de casa, caminen uns centenars de metres i són al davant d'una andana de trens. Sigui amb la Renfe o amb els Catalans, des de Manresa, Igualada i Puigcerdà es pot abordar un tren caminant. I Martorell, per descomptat, que està molt ben integrat a la xarxa de Rodalies, cosa que no poden dir els anteriors perquè arribar a Barcelona suposa una hora i mitja per als del Bages i l'Anoia i quasi tres hores des de la Cerdanya. Solsona, la Seu d'Urgell i Berga no saben el que és el tren a prop. Només el més grans del Berguedà recorden el carrilet que arribava a Guardiola. El van eliminar al juny del 1973. Si s'hagués conservat fins ara, potser les protestes ciutadanes n'evitarien el tancament però en temps de dictadura en blanc i negre protestar era una activitat d'alt risc i ningú va defensar-lo.
Crec que la situació actual de les ferrovies és poc més que irreversible. No hi ha previst res important a millorar en dècades. Els darrers anys, les comunicacions per carretera han millorat amb la C-25, la C-16 i la C-15 entre altres vies, però les comunicacions ferroviàries ens deixen totalment en precari. Hi ha un projecte per fer arribar un tram des de la Pobla de Segur a la Seu que deixaria el trajecte amb la capital de Catalunya a més de quatre hores. Aviat serà el temps d'anar a París.
El tren és una sistema de comunicació popular, democràtic, igualitari, integrador i accessible per als usuaris tant des del punt de vista econòmic com per l'accés de persones grans i discapacitades. Per a ells, pujar a un autobús pot ser una odissea. Els que no tenen trens i andanes a prop o les tenen amb estructures dels anys cinquanta són menys ciutadans que els que en tenen. Per tant, les terres de l'interior de Catalunya estan discriminades. No és la queixa per la queixa. És la constatació que aquesta manca de mitjans de transport afecten el desenvolupament econòmic d'un territori. Els trens transporten persones i mercaderies a baix cost en comparació de la mobilitat amb cotxe o camió. I són molt més segurs. Però si no existeixen les línies binàries de tren o els temps de trajecte són molt grans per infraestructures deficients, eliminen l'operativitat i l'ús raonable. Amb la hipòtesi d'un comboi des de Manresa o Igualada transportant viatgers a Barcelona en quaranta minuts (la meitat del temps actual), és segur que els usuaris potencials duplicarien els actuals i els professionals que fan el trajecte diàriament o de forma puntual deixarien el cotxe al garatge. Els forasters s'animarien a venir per feina o per lleure. Som a prop de la gran ciutat si anem amb automòbils però amb ferrocarrils som terra remota. Amb un mínim d'una hora i mitja o un màxim superior a les tres hores, no és assumible ni pràctic en l'actualitat en comparació dels temps per carretera. Quan ens preguntem per què a l'interior les circumstàncies no són tan fàcils o almenys equivalents a les de la costa, aquestes són aquelles situacions que ens fan estar enrere.
Recorden els exercicis de física de primària o secundària? En proposo un parell. Si un passatger surt de Barcelona en tren en direcció a Igualada, quan hi arribi, a on serà un altre que ha sortit a la mateixa hora? (Solució: Saragossa). I si fan la mateixa pregunta amb un trajecte fins a Puigcerdà? (Resposta: Còrdova).
