El carrer Guimerà s´ha convertit durant les dues darreres dècades en el centre de gravetat del rovell comercial de Manresa, que abasta des de la Plana de l´Om fins a una mica més amunt de Crist Rei. La centralitat de Guimerà es reforça pel progressiu desplaçament de la ciutat cap al nord i pel fet que la part sud d´aquest centre en forma de meló es va debilitant per la degradació del nucli antic i per l´efecte pervers de la Muralla que, fent honor al seu nom, separa la part més dinàmica de la ciutat de la seva part històrica. Guimerà és avui el carrer arquetípic que la majoria de les ciutats europees han convertit en un espai per a vianants pensat per passejar, relacionar-se, comprar i gaudir d´un urbanisme de qualitat. És així des de Màlaga fins a Glasgow, i des de Copenhaguen, que es disputa amb Rotterdam la pretensió d´haver estrenat la primera illa de vianants, fins a Belgrad. Certament, hi ha excepcions: no existeix aquest tipus de gran vial tancat al trànsit ni a París o Londres ni a Madrid o Barcelona. Però segurament no és aquesta la comparació que Manresa ha de buscar. El model serien més aviat ciutats mitjanes com Girona, Perpinyà o Vitòria, i en aquesta categoria de ciutat l´aposta per les illes de vianants és absoluta, unànime i reeixida.

Manresa va iniciar aquest camí a mitjan anys vuitanta amb la creació de l´illa de vianants del Born, la Plana i el seu entorn. L´operació va ser possible perquè el govern de Joan Cornet (en els únics quatre anys de majoria absoluta monocolor que hi ha hagut a Manresa en prop de quatre dècades) es va sobreposar a la rotunda oposició del comerç. Va ser un encert que va quedar mutilat en no tenir continuïtat. Un altre socialista, Jordi Valls, va intentar fer el mateix a Guimerà i va fracassar. El resultat d´aquell fracàs és una reforma a mitges de la meitat del carrer. La part nova no té cap atractiu i la part vella és digna d´estudi: el millor comerç de la Catalunya Central disposat en diàleg amb voreres bonyegudes, escorcells deformes, llums torts de polígon industrial i la mateixa configuració que un carrer de barri perifèric, amb estació d´autobusos inclosa. Clarament, és una anomalia inaudita, única a Catalunya, que resumeix el fracàs urbanístic de la ciutat durant les darreres dècades. Alhora, constitueix un perjudici general del qual no estan exclosos els comerciants que, com tots els botiguers en situacions similars, s´aferren al trànsit rodat.

El Pla de Ciutat que acaba de presentar el govern de CDC i ERC que lidera Valentí Junyent es compromet a deixar planificada dins d´aquest mandat l´illa de vianants. Això fa pensar que l´executiu local hauria de mantenir la política d´anar tancant el carrer al trànsit de forma creixent en èpoques com Nadal, que han viscut restriccions limitades però progressives durant els darrers anys. Això semblaria el més lògic, però no és així. És a l´inrevés. El trànsit només serà tallat quatre dies aquestes festes. El govern que planifica un tancament total retrocedeix cap a una obertura gairebé completa. La credibilitat de la seva aposta futura resulta, així, més que discutible. El govern de CDC i ERC hauria d´aclarir-se. És lliure de traçar el rumb que prefereixi. Ningú no l´obliga a encarar el complicadíssim problema del centre de Manresa si no s´hi veu amb cor. El que sí que se li ha d´exigir és criteris clars i decisions coherents. Traçar objectius elevats i, a l´hora de la veritat, fugir dels problemes, no és una bona política.