Tinc un company d'anada temporal i tornada definitiva. És en Joan Barbé, periodista i dramaturg que també col·labora en aquest diari. I és capaç de reinventar-se com el que escriu. Home inquiet, aquests dies m'ha fet tornar a temps antics. A mi, i em sembla que a força altres. Ja sé que corro el risc de semblar un vell parlant de batalletes però algunes de les que vàrem compartir encaixen amb l'efemèride dels trenta anys i l'excusa és ineludible. Era quan en teníem «vint-i-pocs» i teníem la gran sort que eren els vuitanta. El ganxo de tot plegat és que ell i els fills d'en Joan Cirera, l'actor de veu greu i profunda, juntament amb altres còmplices, volen reivindicar i recuperar la memòria, la seva i la de tots nosaltres. Recuperaran un capítol d'una radionovel·la mítica per a la ràdio d'aquí: «Tot recordant Carles Quadreny». Jo no hi era, perquè els joves d'aquella època fèiem la «la mili» i desapareixíem de la circulació durant tot un any. M'hi vaig afegir després però va ser el cim de l'època daurada de la ràdio. Alguns capítols es poden escoltar a la xarxa i tornaran a enregistrar un capítol amb el qual reviure aquella olla de creativitat sempre a punt de rebentar. Era quan a la capital del Bages hi havia tres emissores, potents, competents i competidores entre elles. Tres models ben diferents que tenien, tots juntes, unes audiències impressionants. Era quan obrir les línies telefòniques volia dir bloquejar la centraleta. Era quan entraves a un dels «frankfurts» un dissabte al vespre i la parròquia et feia callar perquè tots escoltaven la retransmissió del TDK amb les veus del Xano o del Vives (o la meva cap al final) pels seus altaveus. Es feien amb gran rigor professional i amb l'avantatge que les televisions encara no ho retransmetien tot. Era quan els serveis informatius de cada emissora competien de forma descarnada, per la immediatesa, per les exclusives, per ser els primers, per fer-ho millor i perquè el so de la unitat mòbil fos impecable. Era quan vàrem ser a primera línia mentre Montserrat cremava per explicar-ho a tot Catalunya. Tothom que tenia coses a dir tenia el seu moment de ràdio. Potser no en sabíem tot el que se n'havia de saber però ho dissimulàvem amb entusiasme. Ens emocionàvem per tot. Quan donàvem «micro» a algú d'un barri que reclamava una fotesa, la seva dignitat ens feia saber-nos al centre de la notícia. Era quan els polítics eren influents i, com nosaltres, insultantment joves. I ens agradava fer-los preguntes incòmodes, com si fossin del NYT.

Van conviure durant força anys Ràdio Manresa, Ràdio Catalunya (no confondre amb Catalunya Ràdio) i Ona-7 Ràdio. La primera, com ara, de la potent Cadena Ser, la segona, de la Cadena-13 (el Rac-1 d'aquella època) i la tardana emissora del consistori. Ens ho passàvem molt bé. A la Plana de l'Om feien la ràdio de sempre, la de les veus angulades i de dicció gairebé perfecta. Al Passeig, els locutors i locutores miràvem de vocalitzar amb impostura per dissimular la joventut. I a la Muralla la voluntat suplia totes les mancances. Absolutament tots érem molt tendres, preindependentistes la majoria, alguns força «agropijos» i tots mirant de convertir la il·lusió en innovació. Les rodes de premsa eren un festival de «carxofes» (les espumes de colors dels micròfons). Un dia entrevistàvem Ruiz-Mateos, l'home mediàtic del moment, un altre l'alcalde de la Barcelona olímpica o bé trucàvem al president de la Generalitat a la seva casa de Queralbs. Era quan al TDK hi jugava una estrella de l'NBA, en George Gervin. Ens atrevíem a fer-ho tot.

A poc a poc, ens vàrem dispersar i les ones van anar callant. Ara només són reemissors de les televisions. Queden les grans a Barcelona i les poques municipals que resisteixen gràcies a voluntaris amb pocs mitjans. Algú les ha matat. Com a consol amarg per a les joves fornades de comunicadors, queda el fet que es pagava igual de malament que ara. La ràdio de proximitat és morta però l'esperit d'en Carles Quadreny-Joan Cirera la farà reviure per una estona. Visca la ràdio.