No sé si us heu llegit la lletra menuda d'una de les notícies més impactants dels dar-rers dies: em refereixo a la condemna que el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha dictat contra Espanya pel cas dels dos gironins que van cremar unes fotografies de la família reial. És possible que, atrafegats i bombardejats per tanta informació, només n'hàgim retingut la dada més visible, que no és altra que la nova bufetada que ha rebut la justícia espanyola per part d'un tribunal europeu, com ja n'ha rebut abans tantes altres. Seria una llàstima, però, que no traguéssim tot el suc del contingut mateix de la sentència.
Ho dic perquè, llegint-la, se'n desprèn un aire tan diferent del que vivim quotidianament dins l'estat espanyol, que sembla realment que parlem de galàxies diferents. La nostra situació interna va justament en el sentit contrari: cada dia tenim proves d'imputacions, processaments i sentències que aspiren a anar limitant el dret d'expressió, a magnificar l'anomenat delicte d'odi i, en definitiva, a expandir l'autocensura de la gent -dels periodistes, dels escriptors, dels artistes de tota mena, dels opinadors socials-, de manera que, a poc a poc, Espanya continuï perdent, de graó en graó, la qualitat democràtica a què teníem dret a aspirar.
I és que el que diu la sentència és tota una altra cosa. Recorda, per exemple, que la llibertat d'expressió «també s'aplica per a les informacions o idees que danyen, xoquen o molesten. Així ho exigeixen el pluralisme, la tolerància i la mentalitat oberta, sense els quals no hi ha societat democràtica». És a dir, la crítica política a les institucions de l'Estat mai no podrà ser considerat un discurs d'odi. Els polítics, les institucions, tots els poders de l'Estat han de poder ser jutjats i criticats sense temor, i l'expressió concreta «de rebuig de la monarquia com a institució» ha de poder ser practicada amb gestos com els que van dur a terme els dos joves gironins. Diu el TEDH que la crema de fotografies és sens dubte «una posada en escena provocadora, cada vegada més recurrent per cridar l'atenció dels mitjans de comunicació», però aquesta dosi de provocació ha de ser permesa sota l'angle de la llibertat d'expressió.
En aquest context, és impossible deixar de pensar en tot el que ha succeït i està succeint entre nosaltres arran del referèndum de l'1-O. Les acusacions d'incitació a l'odi han proliferat fins a extrems absurds i al final ningú no podrà criticar ni els excessos policials ni les interlocutòries dels jutges ni les institucions d'aquest país. Ben al contrari, el TEDH estableix que la pena que es va dictar per part dels tribunals espanyols «constitueix una ingerència a la llibertat d'expressió que no és ni proporcionada a l'objectiu legítim perseguit ni necessària en una societat democràtica».
Fixeu-vos-hi: aquesta ingerència abusiva no és necessària en una societat que sigui autènticament democràtica. La nostra sembla clar que no ho és pas i no sols per la sentència que comentem sinó perquè el pronunciament del TEDH no ha fet canviar ni un mil·límetre el punt de vista dels grans partits espanyols, PP, PSOE i Ciudadanos, que ara mateix s'han negat un cop més a treure del Codi Penal les anomenades injúries a la Corona.
En definitiva, i com a catalans, tenim tot el dret a lamentar l'actitud de la Unió Europea respecte del dret d'autodeterminació que ens assisteix. Però, així i tot, és evident que encara hi ha un abisme entre l'aire que respirem aquí i el que es respira al nord dels Pirineus. Tota una galàxia.
