La sempre combativa Unió de Pagesos acaba de denunciar que el bisbat de Vic s'està apropiant ermites i propietats de finques rurals. És una denúncia contundent, pròpia de temps pretèrits. De moment i que es conegui, n'hi ha casos a Sant Vicenç de Castellet i Castellfollit del Boix, dues ermites i una casa. Com que són accions que es fan davant d'ens oficials com els Registres de la Propietat i de forma episcopal, o sigui, amb discreció quasi secreta, és possible que aquests moviments només siguin la punta d'un gran iceberg d'adjudicacions ocultes a favor de la cúria de les sagristies. S'estan quedant qualsevol edifici religiós o civil al qual puguin posar les mans. Estan fent el procés contrari de la desamortització de final del segle XVIII, quan va caldre recuperar per llei terres i cases de la seva propietat perquè eren «mans mortes», o sigui, en tenien la propietat però no en feien cap ús de profit. Ni hi plantaven, ni les venien, ni les deixaven a tercers per explotar-les. Només les mantenien com a propietat per acaparar amb mentalitat d'avar. Tot i ser un col·lectiu que s'ocupa majorment de temes espirituals, mantenen una voracitat per obtenir qualsevol finca sobre la qual puguin posar les grapes. En reclamen la titularitat a partir d'antics documents o altres argúcies legals que els permetin tenir-ne el control. Tothom sap que moltes de les possessions del clergat són el resultat de donacions, testaments (forçats o no al llit de mort d'alguns) i altres actes inconfessables sobre els propietaris originals. Un recull de pràctiques per treure profit material de persones temorenques de Déu o poc preparades per defensar els seus actius. Indirectament proporcional a la seva constant i imparable pèrdua d'influència en la societat, amb aquestes accions mantenen i volen ampliar un poder econòmic que els instal·la en la desmesura materialista.
A causa dels antics acords entre Espanya i la Santa Seu, estan dispensats del pagament d'impostos sobre la propietat i quasi tots els altres. Són comptats els casos en què els bisbats inverteixen els seus diners en la restauració de les ermites que tenim escampades pels nostres boscos i camps. Si no hi ha una ajuda pública amb els diners de tots o l'acció desinteressada dels veïns, tots aquests antics centres de culte van decaient carreu a carreu. No he entès mai l'acumulació de propietats sense més raó que tenir-ne el títol. Podria comprendre que una organització com la seva, segurament els majors propietaris de tot Europa en nombre i valor d'edificis, dediqués els seus recursos (que són magnífics encara que a vegades facin «el pobre») a això que ara s'anomena «crear valor». Cases i esglésies rurals que podrien ser convertides en indrets per fer turisme, agricultura o ramaderia. Es crearien llocs de treball i s'aturaria la fugida d'alguns joves dels llogar-rets on estan construïdes. Aquestes edificacions van ser erigides amb esforç pels nostres avantpassats per altruisme o temor dels poderosos arxiprestes contemporanis. I com que els dos anteriors pontífexs eren molt conservadors, tirant cap a integristes, van nomenar una cúria pertot arreu d'acord amb aquesta forma de pensar. La conseqüència es viu en tota aquesta dinàmica acaparadora, en la forma de relacionar-se amb la societat més enllà dels convençuts sectàriament i rebutjant qualsevol mostra d'obertura cap a altres formes d'entendre la vida. O compartir. Algunes d'aquestes edificacions i el seu entorn eren indrets de celebracions populars, algunes de les quals han hagut de ser traslladades a altres llocs per la negativa dels «nous propietaris». O per fer música diversa a les naus religioses. Si la proposta no és sacra o molt adequada a mentalitats conservadores, la resposta sempre acostuma a ser negativa. Acaparant propietats mentre perden ànimes i la cara. Algú haurà d'acabar-ho plantejant una nova desamortització en ple segle XXI.
