No poder contenir-se davant un tros de pastís de xocolata malgrat haver menjat en abundància o donar-se un capritx fora d'hora per pur plaer podria ser degut a l'absència d'una hormona al cervell.

Un nou estudi de la Rutgers Robert Wood Johnson Medical School publicat a 'Cell Reports' apunta que el desig de menjar alguna cosa sense fam podria ser degut a l'absència d'una hormona al cervell que incentivaria menjar en excés per pur plaer.

Els investigadors van comprovar que quan reduïen l'hormona glucagó pèptid-1 (GLP-1) en el sistema nerviós central de ratolins de laboratori, aquests menjaven més del que és habitual i consumien més aliments alts en greix.

"Els ratolins en els quals es va induir la deficiència de GLP-1 menjaven més enllà de la necessitat de calories i van mostrar un augment en la preferència per aliments alts en greix -explica Vicente Mirabella, estudiant de doctorat i coautor de l'estudi-. Per contra, quan hem millorat la senyalització de GLP-1 en els cervells dels ratolins van ser capaços de bloquejar la preferència d'aliments amb alt contingut de greix".

Els pèptids GLP-1 són petites seqüències d'aminoàcids que tenen moltes funcions, com establir la forma en què el cos regula els comportaments alimentaris. Són secretats per les cèl·lules, tant en l'intestí prim com en el cervell, i estan dissenyades per fer que el cervell deixi de menjar quan l'organisme ja està satisfet.

Científics de Rutgers consideren que la investigació ha deixat clar com contribueixen les GLP-1 alliberades al cervell en la regulació de la gana. Encara que aquesta no és l'única raó per la qual les persones mengen en excés, l'estudi proporciona noves proves que la orientació neuronal en el sistema dopaminèrgic mesolímbic -el circuit de recompensa del cervell- en comptes de dirigir-se a tot el cos podria ser una millor manera de controlar la sobrealimentació i l'obesitat amb menys efectes secundaris.

En l'estudi, els autors van trobar que l'activació de l'hormona GLP-1 en el sistema mesolímbic obstaculitza la comunicació entre neurones que es comuniquen per controlar els comportaments de recompensa, incloent menjar. El resultat va ser que els ratolins que van consumir menys aliments i, el més important, la pèrdua de la preferència pels aliments alts en greix.

"Aquestes són les mateixes àrees del cervell que controla altres conductes addictives, com l'abús de drogues i alcohol i l'addicció a la nicotina -explica l'autor principal i professor assistent Zhiping Pang-. Creiem que el nostre treball té àmplies implicacions en la comprensió de com les funcions dels GLP 1 influeixen en els comportaments de motivació".

En aquest sentit, Pang explica que les raons de per què mengem, quant mengem i quan deixem de menjar són comportaments controlats pel sistema nerviós central, que permet al cos respondre al seu entorn. És per això que és important entendre la motivació de la fam hedonista, és a dir, l'impuls de menjar per plaer en comptes de per obtenir energia. Els factors fisiològics i motivacionals proporcionaran una millor comprensió dels hàbits alimentaris moderns, per què pot ocórrer una disfunció i podria conduir a teràpies més específiques, diu.

"Menjar de més és el que provoca l'obesitat i pot considerar-se una addicció al menjar, un trastorn neuropsiquiàtric -diu Pang-. En descobrir com el sistema nerviós central regula el comportament de la ingesta d'aliments a través de la GLP- 1 podria proporcionar una teràpia específica amb menys efectes secundaris".