L'amor líquid és un amor efímer, frívol i apassionat, fugisser, bescanviable per qualsevol altre en qualsevol moment. Qui vol lligar-se a una parella tota la vida? Les quatre obres de microteatre que des de dimecres i fins avui es poden veure al Teatre Kursaal també són efímeres, esquitxos escènics que perforen la mirada amb plantejaments, preguntes i posades en escena radicalment diferents. I si en una es qüestiona el significat de l'èxit, en l'altra es munta una assemblea d'àngels, en una tercera es viatja fins als anys de la movida i de Mecano i en la darrera apareixen Simone de Beauvoir, Sartre i aquest mag del pensament del nostre temps que va ser Zygmunt Bauman. Serà líquid l'amor que sent Manresa pel microteatre?

La companyia LaMent Teatral revisita quatre espais del Kursaal amb quatre propostes d'un quart d'hora, vint minuts, de durada cadascuna. L'any passat, la iniciativa tenia tot el vent a favor: en ser la primera edició, es va poder introduir el públic als camerinos i l'habitació de les rentadores, en mitja dotzena d'espais ocults als budells del teatre que escapen de l'ull de l'espectador. Però aquest factor tenia data de caducitat i enguany els escenaris escollits són menys atractius. La sala petita, l'escenari de la gran, una aula polivalent dedicada als assaigs i un rectangle a mig camí entre un passadís i una cambra.

La màgia del microteatre, però, també s'ubica a l'interior dels textos, en l'escenografia, en la interpretació actoral. I els quatre muntatges de l'edició d'enguany deixen la seva petja per motius ben diferents els uns dels altres.

Els espectadors que dimecres visitaven l'obra 4A -amb Alba Aloy, Laura Mateo, Joel Díaz i Adrià Mas- van ser dirigits cap a un dels quatre punts cardinals i a una assemblea on els del mig decidien que calia fer amb els de baix per donar comptes als de dalt. I amb una pregunta sobre la taula: serien capaços de posar-se d'acord, però sobre què? Això, que cada membre del públic ho decideixi perquè la peça té un aire juganer i críptic que afavoreix la lliure interpretació. Per resoldre dubtes, l'autora, Sílvia Sanfeliu, parlava d'àngels... aquí queda.

Nunca has ido a Venus en un barco remet directament als 80, a Mecano i la movida madrilenya, a una estètica que Lluís Barrera, Tàtels Pérez, Mireia Cirera i Guillem Cirera van adoptar en un vestuari cridaner i excessiu per parlar de talent, del geni que tots duem a dins, dels somnis que mai no cristal·litzen i de la dura realitat de les revolucions -també les estètiques- que són carn d'adotzenament o oblit. Els 80 semblen llunyans, però tothom es recorda de «Lorenzo Lamas, el rey de las camas». Molts somriures a la improvisada platea quan va aparèixer l'anunci amb l'actor de Falcon Crest projectat a la paret.

Teti Canal, Jordi Gener, Dani Ledesma i Alícia Puertas no fan cara de delinqüents i ser actors i actrius, d'entrada, no els converteix en sospitosos. Però a Ronda de reconeixement apareixen en escena mirant un interlocutor inexistent talment com si fossin a la comissaria dels Mossos. Però no, és un càsting, i en aquesta obra amb clares referències metateatrals tots quatre exposen anhels, pors i misèries barrejant vida i escena en un guió amb enginy.

A Leònia (o històries que no volen caure) es parla d'un poble on tots són feliços, viuen, consumeixen i continuen vivint. Són fills de l'era líquida, aquest moment de la història en què tot, realment tot, és fungible, també l'amor. Anna Bertran, Aina Huguet, Clàudia Perramon i Ivan Padilla reflexionen mentre escenifiquen hipòtesis amoroses. Com serà l'amor del segle XXI? Anirem caient fins que tot sigui ja tan inconsistent que no s'aguantarà per enlloc o remontarem el vol i salvarem alguna de les herències de l'amor per sempre. Qui sap. Però és bo fer-se la pregunta. I, d'això, el teatre en sap.