L´àvia asseguda al balancí em mira i somriu.

Ella, dona de caràcter, tenaç, que tant ha vist i viscut, que fa uns brodats dignes d´un museu, que pels seus néts és una segona mare, ella no va poder anar a estudi i no sap llegir.

I quan arriba Sant Jordi, l´àvia vol un llibre. No té res en contra de les roses, però diu que el pati ja n´és ple de rosers.

En els fons jo sé que a ella li hagués agradat una rosa de l´avi; un pobre pagès que va marxar d´involuntari a una estúpida guerra, per no tornar-ne mai més. L´àvia va enviudar massa jove i amb dues criatures. Però tot i les penes viscudes, sempre diu amb orgull que va tenir la gran sort de trobar l´amor de la seva vida.

I com que l´avi mai li va poder dur la rosa, les filles n´hi porten una, tot i sabent que rondinarà. Rondina amb el gest, i per no ofendre-les rondina en silenci.

La conec prou bé a l´àvia. Sempre li han agradat les històries, les aventures i els paisatges explicats; així que un Sant Jordi de fa alguns anys vaig decidir regalar-li un llibre. El primer de tots, i va ser Mar i Cel, ho recordo com si fos ahir. I cada tarda sortint d´escola l´anava a visitar i n´hi llegia unes pàgines.

Un llibre any rere any...

I ara, l´àvia es fa gran, es cansa, sordeja, perd paciència i creix a la inversa retornant a la infantesa. Si, sembla una nena. I no per això deixarà de tenir el seu llibre, senzillament trobaré l´adient per ella. Aquest any li ha tocat En patufet.

I ara l´àvia asseguda al balancí em mira i somriu.