24 de novembre de 2019
24.11.2019
Regió7

AMB LES GARROFES

23.11.2019 | 22:44
José Antonio Griñán i Manuel Chaves, en una imatge d'arxiu

Aquesta setmana s'ha sabut la sentència del cas dels EROS andalusos que afecta penalment dos expresidents de la Junta i una colla de càrrecs del PSOE. Centenars de milions d'euros emprats en endollar centenars de militants del PSOE en feines inexistents. I encara surt un personatge com José Zaragoza dient que el PSOE no es va posar ni un euro a la butxaca. Però al mateix temps dues ministres de l'actual Govern espanyol van governar a la Junta durant 8 i 14 anys respectivament. Si el principi de la corresponsabilitat política és reclamable, com és que no estiguin ja dimitides? Continuen avançant els casos vinculats al comissari Villarejo, un dels quals implica l'expresident del BBVA els mateixos dies en què se'ns confirma que els fons estatals destinats a salvar la banca són 1.500 milions d'euros més dels més de 60.000 anunciats inicialment. I això advertint que només se'n recuperaran una mínima part, a diferència de la majoria de països europeus on la banca ha tornat fins al darrer cèntim, o simplement ja no va ser rescatada.

I en plena demostració del grau d'implicació dels grans partits del règim –i del mateix règim– amb les trames de corrupció generalitzades (incloent-hi la branca pujolista), la cúpula de l'estat amb els seus instruments econòmics: govern, empreses públiques, capitalisme del BOE accentua la guerra santa econòmica contra Catalunya.

L'anàlisi estratègica més fina del deep estate sap que Espanya, tal com la conceben ells, és un estat fallit econòmicament sense Catalunya. Per això, la seva estratègia passa perquè Catalunya continuï essent una plantació fiscal colonial però afeblint els seus principals atots econòmics que permetrien la seva emancipació.

Si algú en tenia dubtes, que repesqui el noticiari on l'ínclit periodista Farreras subratllava en to dramàtic una notícia que anunciava una campanya de boicot de Tsunami Democràtic als proveïdors de Seat. Objectiu: fer trontollar Seat, posar els milers de treballadors que en depenen contra el moviment republicà, afegir una diana més de terrorisme sobre l'organització no violenta. La notícia era tan descaradament falsa, amb faltes d'ortografia, amb demostració de muntatge en el disseny, que van haver de desmentir-ho hores després amb la boca petita. Però el mal ja estava fet.

Com quan TVE va rescatar unes imatges de contenidors cremant davant de la Fira Barcelona, que procedien de l'any 2010 de la vaga de taxistes. I utilitzà aquestes imatges per anunciar que diversos salons s'estaven plantejant canviar de ciutat de destinació. L'endemà de la fake news, amb les imatges de prova, diversos organismes madrilenys oferien la seva Fira, amb propostes de subvencions, als organitzadors de grans esdeveniments firals. Guerra bruta.

Algú pot pensar que és fruit del procés i que per això ens la mereixem. Fals. Els asseguro, com a testimoni de primera mà, que en un període absolutament calmat, des del punt de vista institucional, organismes com Renfe, AENA, Invest in Spain, Puertos del Estado, etc., sistemàticament posaven pals a les rodes als projectes de desenvolupament econòmic i d'infraestructures de Catalunya i arrambaven cap a Madrid tot allò que podien. Molts cops interferint en accions ja avançades de captació d'inversions o projectes de desenvolupament cap a Catalunya.

Precisament perquè la guerra de fons serà l'economicosocial, i un cop ens hem desfogat, d'entrada, per la injusta sentència, hem d'evitar noves imatges de fogueres als carrers, hem d'afinar molt bé les mobilitzacions econòmiques per tal de no perjudicar els nostres treballadors i les nostres pimes. I, en canvi, cercar quins són els punts econòmics febles de l'entramat de la casta espanyola.

Fer-se algunes preguntes per poder afinar l'estratègia és essencial. Quina banca és la més tacada per casos de corrupció, per bel·ligerància anticatalana, per defraudació a hisenda? Quina empresa de gran consum ha finançat descaradament partits que promouen la violència cultural i social volent transformar Catalunya en un Ulster? Quina empresa de serveis és la que contribueix més a tenir l'energia de les llars i de les empreses més cara d'Europa?

Aquestes preguntes poden ajudar a definir estratègies de no cooperació perfectament legals i encaixables en una estratègia no violenta.

Al mateix temps, és bo preguntar-se com a consumidors personals o empresarials a qui hem de comprar que faciliti el desenvolupament del país, la creació de llocs de treball per als nostres conciutadans, la transició energètica.

En definitiva, si el conflicte econòmic acabarà essent el més rellevant i estratègic, no hauríem de contenir o encarrilar els sentiments i les emocions cap a trinxeres de més profunditat; i no gastar totes les energies en explosions de ràbia que es mouen en el terreny on l'Estat se sent més legitimat: el del control de la força?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook