27 de desembre de 2020
27.12.2020
Regió7

Pensament econòmic català

26.12.2020 | 23:53
Pensament econòmic català

Tothom ha sentit parlar de pensadors econòmics tan rellevants com l'escocès Adam Smith (1723-1790), un dels teòrics de l'economia de lliure mercat més influents, catedràtic de la universitat d'Edimburg en un moment en què la Gran Bretanya iniciava el camí per convertir-se en la fàbrica del món. La seva influència és molt notable en el grup dels economistes clàssics anglesos Thomas Robert Malthus (1766-1834), David Ricardo (1772-1823) i John Stuart Mill (1806-1873). Karl Marx (1818-1883), l'enemic visceral del capitalisme, refugiat a la capital londinenca sense represàlies ni coaccions institucionals de cap mena, podrà dedicar tota la seva vida a l'estudi de les contradiccions del sistema econòmic que origina la Revolució Industrial, estirant fins a l'extrem l'errònia teoria del valor-treball que paradoxalment marra Adam Smith a la seva obra La riquesa de les nacions (1776). I també és molt influent John Maynard Keynes (1883-1946), el pare intel·lectual de l'intervencionisme estatal que inspira les societats occidentals actuals i que es converteix en l'economista de referència de la majoria de dirigents a partir del crac del 1929, després de publicar La Teoria General (1936). Podríem preguntar-nos si Catalunya, al llarg dels segles, ha tingut pensadors econòmics originals o rellevants. Ho intentem respondre amb el record de les lliçons de Jordi Nadal i Oller, el catedràtic d'història econòmica que ha mort recentment a Barcelona el passat 8 de desembre, després de liderar durant molts anys l'estudi del fracàs de la revolució industrial a Espanya.

A l'època mercantilista del segle XVII, quan la monarquia hispànica estava ja en decadència irreversible, trobem Narcís Feliu de la Penya i Farell, autor del Fénix de Cataluña. Nascut en una família de comerciants originaris de Mataró, va estudiar dret i sempre es va interessar per aspectes del comerç. Defensor dels hospitals de misericòrdia, els quals havien d'evitar la pobresa pública i ajudar a l'ensenyament útil, s'assembla més als mercantilistes anglesos que als castellans en l'intent de crear una companyia privada, tot i que necessités el suport públic. Amb la desfeta del 1714 i el decret de Nova Planta, alguns autors com Romà i Rossell es negaren a anar a Cervera, la universitat oficial del nou règim, i van estudiar a la d'Osca, que fou refugi d'austriacistes. La Junta de Comerç, creada a Barcelona el 1758, va promocionar una sèrie d'estudis sobre l'economia catalana, entre els quals cal destacar Antoni de Capmany i Jaume Caresmar. Juntament amb Romà formen la trinitat del pensament econòmic català del període de la Il·lustració. Capmany defensa un comerç fornit per un conjunt de gremis ciutadans i centrat en les ciutats. Però tots tenien por d'una gran indústria, que crea una massa de proletariat, amb els problemes socials derivats i una recerca ferotge del benefici. En el seu conjunt tenen un programa econòmic mercantilista, defensant un superàvit exterior (promoció d'exportacions i limitació de les importacions) compatible amb la defensa de la llibertat de comerç interior.

Entre els economistes que seguiren els preceptes clàssics d'Adam Smith se n'ha de destacar quatre: Eudald Jaumeandreu, Antoni Gassó, Guillem Oliver i Ramon Llàtzer de Dou. Tots ells demostraren coneixements de l'escocès i els seus deixebles anglesos, i per primera vegada Jaumeandreu i Dou feren tractats d'economia política teòrica, i no descripcions de l'economia catalana o programes econòmics específics. En conjunt, formen un grup coherent en la defensa de la industrialització catalana, promovent restriccions al lliurecanvisme exterior que condemnava Espanya a dedicar-se a la ramaderia de llana. Més endavant, amb la Primera República espanyola, el calafí Laureà Figuerola en fou nomenat ministre d'Hisenda. Figuerola va assistir a les classes d'economia de Jaumeandreu i va plasmar les mateixes línies de liberalisme polític i econòmic, pel que fa al mercat interior, adoptant una postura proteccionista pel que fa al mercat exterior (limitació dels aranzels al 15%). Les tesis castellanes que afirmen que els catalans defensaven el proteccionisme per interès propi no són tan clares i, de fet, fou Cánovas del Castillo qui va unir els interessos catalans, castellans, bascos i asturians entorn d'un programa proteccionista amb un títol tan eloqüent com De cómo vine a ser doctrinalment proteccionista.

Josep Pla deia que els anglesos tenien Hume i Locke, els francesos Descartes, mentre que els catalans teníem el rector de Vallfogona i el baró de Maldà. És lògic que un poble, el català, derrotat i remolcat per l'hegemonia castellana, no hagi produït un pensament econòmic original, almenys en el sentit teòric i analític. Els més destacats són Guiu Terrena per l'economia escolàstica, Feliu de la Penya pel mercantilisme, Capmany i Caresmar pels economistes il·lustrats, Jaumeandreu per la recepció de l'escola clàssica, Figuerola pels debats de continuació, Estasén i Graell per l'historicisme, Vandellòs i Reventós pels debats del segle XX, i Joan Sardà com a símbol de la represa. Curiosament, una de les aportacions més interessants i pioneres de l'economia prové d'un pensador i clergue català. Ens referim a Jaume Balmes i Urpià, que resolgué l'anomenada paradoxa del valor 26 anys abans que ho fessin els grans economistes neoclàssics Jevons, Walras i Menger. Les circumstàncies que envolten la manca de reconeixement justificarien sobradament un proper article.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit