Segons les Nacions Unides, Finlàndia és el país que encapçala el rànquing de territoris amb un índex de felicitat ciutadana més elevat del món. Recordo perfectament el dia que hi vaig aterrar per motius de feina. Eren les sis de la tarda d’un dimecres de primavera, i cridava especialment l’atenció la vida social que omplia els carrers de la ciutat de Pori, amb una seqüència tranquil·la però incessant de persones passejant, fent esport, conversant, llegint... En detectar la meva curiositat, un guia autòcton em va explicar que a aquella hora els finlandesos ja havien acabat de sopar, i que era habitual aprofitar tot el tombant de la tarda per estar amb la família i realitzar activitats d’oci. Ara bé, abans no toquessin les nou del vespre tothom enfilava cap a casa per tal de fer un petit ressopó i ensobrar-se dins el llit, ja que l’endemà sempre sonava el despertador a quarts de vuit del matí.

Cal assenyalar que els finlandesos donen una importància capital a tres factors essencials: el contacte amb la naturalesa (aprofiten els períodes de vacances per descansar a les tradicionals cabanyes a la vora dels llacs), la salut física i mental (simbolitzada en la seva especial predilecció per les saunes, que són presents fins i tot en espais de treball) i l’educació dels infants (amb un sistema escolar gratuït que compleix els estàndards més elevats de qualitat, segons tots els informes PISA). A més a més, Finlàndia entén la gestió econòmica amb el paradigma del països nòrdics, que no veuen la riquesa com un recurs finit que cal explotar treballant més; sinó com un recurs variable que cal fer créixer treballant millor.

Ja fa molts anys que des del sud d’Europa utilitzem la comparació amb les nacions del nord per establir referents que ens permetin progressar en la bona direcció. Un exercici que es va accelerar durant els primers compassos de la pandèmia, quan la irrupció del teletreball semblava una gran oportunitat per iniciar aquella anhelada senda que permet unir la productivitat econòmica amb la conciliació de la vida personal.

Però de seguida va arribar la sobredosi de reunions telemàtiques, trobades virtuals estèrils i entrepans davant de la pantalla. Les jornades laborals sumaven hores i restaven socialització. Al mateix temps que s’inflava una gran bombolla de webinars recordant-nos que hem de ser més resilients, més disruptius, més sostenibles, més flexibles, més innovadors, més creatius i més empàtics. Un nou entorn digital que ens incrementa el nombre de neguits, contrasenyes i anglicismes, però que de moment no ha aconseguit canviar la lògica del sistema.

De fet, ja s’ha demostrat que els avenços tecnològics no són sempre garantia de més qualitat de vida, ja que un indret tan ric i avançat com el Japó ocupa la posició 56 en el rànquing mundial de felicitat, al mateix nivell que Nigèria i darrere de territoris com Colòmbia o Kuwait. I és que la traça finlandesa ens indica un camí tan senzill d’entendre com difícil de seguir: que el benestar de les persones sigui el focus de totes les decisions que prenen les institucions i les empreses d’un país.