Vostè va fundar el Grupo Sifu per donar ocupació al col·lectiu de persones amb discapacitat, la inserció laboral de la qual no és fàcil. Com va sorgir la idea? Com va començar tot?

A la meva família hem tingut diverses persones amb discapacitat i hem après a conviure amb això com una cosa absolutament normalitzada. El 1990 tenia, amb un soci, 16 estacions de servei a Catalunya i vam començar a donar ocupació a persones amb discapacitat a les gasolineres. Vam arribar a tenir més de cent persones amb discapacitat treballant. Teníem estacions de servei on tot el personal de pista tenia algun tipus de discapacitat. I el 1993 em vaig decidir a fundar Sifu.

Que important és per a totes les persones sentir que poden desenvolupar una feina!

Essencial. La inclusió laboral és el millor que hi ha per a una persona amb discapacitat. Li proporciona autoestima, li permet un projecte de vida, li dona una independència econòmica i, a més, li facilita una sèrie de relacions socials. Surten de casa, treballen i això els permet conèixer gent, interactuar amb altres persones.

Els obre possibilitats. I tenir obligacions també els ajuda a portar una vida ordenada i amb objectius...

Tots necessitem al matí aixecar-nos, rentar-nos i posar-nos a funcionar. I, al cap d’unes hores, arribar a casa cansats, menjar i descansar. Quan aquest cicle no es compleix, la personalitat sovint es perverteix. Què fas quan no adquireixes aquests hàbits? Acabes veient la televisió tot el dia o fumant més del que hauries de fumar. La feina és important per tenir un ordre, una disciplina, unes obligacions.

Aquestes persones, treballant, a més, milloren les seves capacitats.

Per descomptat. L’ocupació els ajuda sovint a superar-se. A Sifu fem un seguiment a la trajectòria personal i professional de cada empleat. Monitorem quin potencial té cadascun i si va escalant posicions per valorar si pot desenvolupar una altra funció professional més avançada transcorregut un temps. Oferim una formació a la persona amb discapacitat quan entra a l’empresa i apostem després per la seva formació contínua perquè vagi actualitzant habilitats i coneixements al seu lloc de treball.

De persones amb alguna discapacitat n’hi ha més de les que sovint pensem.

Sí. A Espanya, per exemple, es calcula que hi ha entre un 8% i un 10% de persones amb discapacitat. Una de cada tres famílies té algun membre amb alguna mena de discapacitat. Parlem de quatre milions de persones al nostre país.

L’empresa té el seu origen a les estacions de servei, però es diu Sifu, Servicios Integrales de Fincas Urbanas, per què?

Va arribar un moment en què ja no podia ocupar més a les estacions de servei i vaig entendre, a més, que potser no era el tipus d’empresa que més llocs de treball permet crear per a aquestes persones. Va ser llavors quan em vaig posar a pensar en quina mena de feina podia ser apta per a aquest col·lectiu i intensviu, alhora, en mà d’obra. I vaig arribar a la conclusió que els serveis de jardineria, les tasques de neteja i els controls d’accés als edificis podien ser potser una bona opció.

Pensant en les comunitats de veïns...

Sí. Vaig pensar en comunitats de veïns de determinats barris a les ciutats que tenen conserge i persones que cuiden el jardí, netegen els portals, vigilen el garatge o atenen la piscina. Vaig pensar que aquest tipus de serveis no són fàcilment automatitzables i podien ser fets per persones amb discapacitat...

Els éssers humans necessitem un «bon dia» d’un altre ésser humà als matins...

Exactament. Algú que saludi a l’entrada, que guardi les claus, que reculli els paquets que arriben, etc. Llavors la primera idea no va ser crear Sifu tal com avui està concebut sinó posar en marxa una empresa especialitzada en serveis per a les comunitats de propietaris.

I va funcionar?

Va funcionar. I aviat t’adones que el que fas a les comunitats de veïns també ho pots portar a edificis d’oficines, a naus i als magatzems de les empreses.

Vostès ocupen i ofereixen serveis. Aquest és el model, correcte?

Tot el personal amb discapacitat és a la nostra nòmina, efectivament. I el que fem és vendre serveis. És a dir, el nostre client ens diu: «Mantinguem els parcs i jardins de la meva ciutat en condicions». I nosaltres facturem per aquesta tasca. Després, si per prestar el servei necessitem 50, 100 o 150 persones és el nostre problema. I la maquinària que necessitem per desenvolupar aquesta feina també a càrrec nostre. Venem serveis i el més important és que el client estigui satisfet perquè això és el que ens permet una continuïtat.

A més d’una ocupació remunerada i una formació, què més troben aquestes persones a Sifu?

No únicament se’ls ofereix un lloc de treball a través del nostre Centre Especial d’Ocupació, tractem que la seva integració social, cultural i esportiva sigui el més plena possible. I per a això comptem amb psicòlegs i treballadors socials amb els quals desenvolupem una labor de suport molt valuosa. Des de la Fundación Sifu treballem la sensibilització cap a la societat, fomentem la formació i els bequem quan tenen una inquietud esportiva o cultural.

A quantes persones donen ocupació ara? A quantes empreses donen servei?

Ara mateix prestem servei a més de 2.000 empreses i tenim 9.000 empleats, dels quals 5.000 estarien dins del nostre Centre Especial d’Ocupació. D’aquests 5.000 treballadors, el 90%, és a dir, 4.500, són persones amb un grau de discapacitat superior al 33%. I en aquest col·lectiu –i això és important– hi ha a més unes 2.000 persones que considerem d’especials dificultats i de molt complexa inserció laboral. Parlo de les persones amb malaltia mental, discapacitat intel·lectual o discapacitat física en un grau superior al 65%. A Espanya, només treballa una de cada deu persones d’aquest col·lectiu.

Avui, es percep a les empreses més sensibilitat que abans cap a aquest col·lectiu?

Les empreses cada vegada entenen millor la inclusió i la diversitat. Nosaltres treballem amb moltes grans companyies i els seus responsables de Recursos Humans ja tenen molt interioritzada aquesta sensibilitat. A les companyies hi treballen persones d’altres nacionalitats, altres religions, altres races, altres orientacions sexuals i, per què no, altres capacitats. Cada vegada està més normalitzada la integració de les persones amb discapacitat. I, a part de que cada vegada hi ha major sensibilitat, existeix a Espanya una obligació de complir amb una quota del 2% de persones amb discapacitat en plantilla.

I es compleix aquesta obligació?

A Espanya hi ha encara moltes empreses que no compleixen aquest 2%.

És una norma que a Europa, a més, varia segons el país...

Sí. A Espanya és del 2%. A França, del 6% i a Portugal, per exemple, del 0%; és a dir, les empreses portugueses no tenen obligació de contractar persones amb discapacitat.

A França s’és clarament més exigent amb les empreses...

I no únicament perquè hi hagi una quota del 6% en comptes del 2% sinó també perquè s’és més exigent en les inspeccions de treball. Aquí, a Espanya, l’inspector incideix més en altres aspectes laborals i menys en si s’està complint o no la quota de discapacitat. A França, es persegueix més i l’empresa que incompleix el 6% ha d’abonar automàticament una quantitat de diners a l’Estat en la seva declaració anual a Hisenda de l’impost de societats.

Des del punt de vista legal, el 1982 la Llei d’Integració del Minusvàlid va establir que les empreses amb més de 50 treballadors tinguessin una «quota de reserva» per a persones amb discapacitat, com ha funcionat aquesta llei?

En realitat, i pocs ho saben, ja l’any 1970, en temps de Franco, va sortir la llei del 2%. La llei del 1982 es preocupava de la vida de les persones amb discapacitat en tots els seus àmbits. Fixa’t que llavors es parlava de «minusvàlids»; avui parlem de persones amb diferents capacitats o de persones amb altres capacitats. També en això s’ha progressat.

La discriminació positiva és clau per a l’ocupabilitat d’aquestes persones, s’està fent tot el que s’ha de fer des de les administracions?

Si aquestes persones amb discapacitat no gaudeixen d’una discriminació positiva, que faci més atractiva la seva contractació, ho tenen molt complicat. Llavors, què fa l’Estat? Bonifica en l’impost de societats. Les empreses amb un treballador amb discapacitat paguen menys Seguretat Social. També ens passa als centres especials d’ocupació. I el que passa és que ja fa uns quants anys en què els Pressupostos no van tan folgats com haurien d’anar, i estem notant que no arriben totes les ajudes que haurien d’arribar.

S’ha avançat molt, però continua sent un col·lectiu que requereix més ajudes...

Sí. La llei actual és correcta, però a vegades falla la seva aplicació. Pensem que el cost de vida d’una persona amb discapacitat és molt més alt. És possible que necessiti una cadira de rodes o l’atenció d’un fisioterapeuta o un seguiment psicològic o un tractament mèdic determinat, etc. Són necessitats per a les quals aquestes persones haurien de comptar amb un nivell de prestacions i ajudes superior al que avui tenen.

Quin suport ha trobat durant tots aquests anys en la classe política?

Haig de reconèixer que ens ha ajudat molt la sensibilitat dels partits polítics cap a la discapacitat. De vegades la societat va davant de les lleis i altres les lleis van davant de la societat. En aquest cas, la classe política ha estat a l’altura i ja des de fa molts anys secunda que aquestes persones tinguin una inserció laboral i social el màxim d’àmplia possible. Les seves lleis van en aquesta direcció. És a la societat a qui, de vegades, costa més estar a l’altura.

Vostè és de Barcelona i hi viu. Van començar amb Sifu en aquesta ciutat i van veure que podien portar el model a altres llocs d’Espanya.

Si el podíem fer perfectament a Barcelona, per què no en altres ciutats? La primera delegació la muntem a Saragossa i ara en tenim 40 a tot Espanya, i cinc més a l’estranger. 45, en total.

Són a Espanya, però també a l’estranger. He llegit que tenen presència a França i a Andorra.

A Andorra hi tenim gairebé quatre-centes persones treballant; allà ja som la primera empresa de serveis. I a França tenim quatre delegacions: París, Bordeus, Llemotges i Guéret. És un país on, per la similitud en la legislació, creiem que ens anirà bé.

Tenen plans per créixer encara més per Europa?

Sí, però a poc a poc [riu]. Quan vas a un altre país canvia la legislació, la llengua, les maneres de fer, tot canvia, i com a empresa tampoc ens podem tensionar gaire.

Se sent orgullós del que fa a Sifu per altres persones?

Em sento satisfet d’haver estat el promotor d’un model d’empresa amb persones amb discapacitat a Espanya que triomfa.

La cuina i el tennis, les seves passions

Albert Campabadal va néixer en un barri humil de Barcelona. «A casa no teníem ni dutxa, havíem d’anar a uns banys públics», recorda. Del seu pare va aprendre l’afany de superació i l’embranzida per millorar les condicions de vida de la seva família. La discapacitat del seu germà, que a casa sempre van normalitzar, va forjar la seva personalitat i va marcar la seva manera d’entendre el món.

Als 14 anys, mentre estudiava, va treballar als magatzems d’un càmping, i als 20, en una gasolinera. Avui és el president de la patronal d’estacions de servei a Catalunya.

Campabadal s’enorgulleix d’haver tractat de prosperar en la vida «sense fer mal a ningú». Per a ell, els valors són essencials. Li agrada envoltar-se de professionals que, a més de tenir actitud, «siguin bones persones».

En l’esfera personal, li agrada anar al mercat, comprar i cuinar, per exemple, una favada, un potatge, una paella o un pollastre amb gambes. Adora la cuina tradicional espanyola. També li agrada jugar a tennis i sortir a navegar.