El final de les vacances ha estès entre la població una estranya sensació de déjà-vu: després de dos anys marcats per la pandèmia, torna el frenesí de cada setembre i la pressa per adaptar-nos com més aviat millor als exigents ritmes del curs. Tanmateix, aquesta tornada no és com les d’abans. Qui més qui menys, tots portem a la motxilla la càrrega emocional de la covid -tants mesos envoltats de mascaretes, precaucions i por dels contagis no s’obliden fàcilment-, i en molts sectors de l’economia s’ha escampat la urgència per recuperar la productivitat i els guanys perduts en les dues últimes temporades, sobretot ara que la tardor s’anuncia carregada de núvols negres per als balanços de les empreses i les butxaques dels ciutadans.
En aquest clima marcat per la màxima exigència i els pitjors presagis, els entorns de feina s’han convertit en una font de malestar i de malaltia per a multitud de treballadors que en l’últim any, sense gairebé adonar-se’n, han passat de queixar-se d’estrès laboral a manifestar quadres d’ansietat o depressió, i de rendir a bon ritme a l’oficina a encadenar baixes mèdiques o plantejar-se seriosament la renúncia a la feina.
Problema ocult
Per la seva naturalesa íntima i delicada, els trastorns de l’ànim solen escapar al radar de la salut pública i arribar tard a l’estudi de les grans patologies socials. Una plaga vírica es detecta ràpid, però els efectes psicològics d’haver de suportar jornades de feina infernals i d’atendre càrregues laborals insofribles sota l’amenaça de perdre el lloc de treball i quedar-se a l’atur són qüestions que rarament ocupen els grans titulars dels noticiaris. Malgrat això, cada vegada és més difícil trobar algú que no conegui alguna persona que de nit s’atipa de pastilles per allunyar del coixí els problemes de la feina o que ha hagut d’anar al psicòleg per tractar-se la fòbia que ha desenvolupat a la veu del cap o a la cadira de l’oficina.
Els últims mesos s’han multiplicat els estudis que alerten de la perillosa relació que s’ha establert entre el món de la feina i les malalties psicològiques. L’últim informe de salut mental elaborat pel portal de feina Infojobs revela que durant l’any passat un de cada quatre treballadors va manifestar en algun moment trastorns mentals vinculats a la seva tasca professional i un terç va necessitar anar al metge per tractar-ho. De fet, l’última enquesta de condicions de treball i salut que elabora la Universitat Autònoma de Barcelona i el sindicat CCOO adverteix que el 24% dels treballadors espanyols prenen sedants o ansiolítics habitualment per poder continuar funcionant.
Segons un sondeig de la consultora de recursos humans Hays, el 64% dels empleats han tingut en els últims 12 mesos algun episodi d’ansietat o esgotament relacionat amb la càrrega de treball que suporten, una ferida emocional que la firma de serveis empresarials Cobee diagnosticava recentment amb més severitat en un altre estudi, en què elevava al 80% el nombre de treballadors que diuen que pateixen estrès a l’oficina habitualment.
«Si caus d’una bastida i et fas una ferida, tothom veu la sang. Però els problemes de salut mental a la feina no es veuen i això impedeix que siguem conscients de la seva magnitud, que és més gran del que habitualment es creu», explica Joaquim Raduà, psiquiatre de l’Hospital Clínic de Barcelona i coautor d’un estudi internacional elaborat per l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer en coordinació amb la Universitat de Linköping (Suècia) i el King’s College de Londres, que ha tret a la llum una dada demolidora: l’estrès laboral és el causant del 18% de casos de depressió que es diagnostiquen cada any.
«És a dir: si no hi hagués estrès a la feina, gairebé un de cada cinc trastorns depressius no es desenvoluparia», resumeix el psiquiatre, que es declara «sorprès» pel fet que a les empreses es prenguin decisions que afecten la psique dels treballadors sense tenir-ne en compte la situació mental. «És com si encarreguessin tasques físiques a uns operaris sense mirar com estan de l’esquena o les articulacions», compara.
Estrès «perillós»
Alguna cosa falla quan allò que ens ocupa la major part del temps, ens dona aliment econòmic i ens situa a la societat, al final ens acaba fent emmalaltir. «L’error és haver assumit que, si no estem estressats, no treballem bé. L’estrès és útil, perquè ens posa alerta i ens fa ser productius, però esdevé perillós si es fa crònic. Perquè hi ha un mecanisme que no falla mai: quan l’estrès no es talla, té tendència a augmentar i acaba convertit en ansietat», explica Dolors Liria, vicedegana del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya i especialista en salut mental a la feina.
Segons la seva experiència, darrere d’aquestes situacions hi sol haver múltiples causes. «De vegades, per autoexigència, excés de responsabilitat o por, el treballador no s’atreveix a dir que no a certes tasques que el sobrepassen. Altres vegades, però, són els caps o la mateixa organització els que funcionen sense conèixer l’estat mental dels empleats. La teràpia pot recuperar la persona, però quan el problema és a l’empresa, s’ha de canviar la manera de treballar», distingeix la psicòloga.
L’associació de Mútues d’Accidents de Treball (AMAT) calcula que l’estrès és responsable d’1 de cada 4 baixes laborals que se sol·liciten a Espanya, un contratemps que té un cost estimat de 80.000 euros per a les empreses i la Seguretat Social. Al final, forçar la màquina més enllà del que es pot suportar acaba sortint car. «Moltes companyies no veuen el capital humà com un actiu, sinó com una cosa que han d’esprémer al màxim. A la llarga, aquesta cultura laboral que promou l’addicció a la feina i no respecta el temps lliure ni el dret al descans de l’empleat, només genera absentisme i rotació del personal», avisa Francisco Trujillo, doctor en Dret laboral i expert en prevenció de riscos laborals.
La gran dimissió
En el sector dels recursos humans, una de les notícies inesperades sorgides en temps de la pandèmia la va protagonitzar l’allau de professionals, sobretot als Estats Units però també en diversos països europeus, que van decidir renunciar als seus llocs de treball per buscar feina en altres destinacions menys exigents, tot i que de salari més baix.
A Espanya, la great resignation -o gran dimissió, nom amb què s’ha identificat aquest fenomen- no s’ha estès tant perquè, segons els experts en mercat laboral, la dificultat per trobar una nova feina al país actua com a fre. Però aquesta objecció podria estar deixant de ser efectiva: una enquesta recent feta per Infojobs entre els seus usuaris revelava que el 27% dels treballadors amb contracte vigent s’estaven plantejant buscar un altre destí laboral. Entre les raons al·legades per fer aquest pas, la més esmentada (32% de vegades) era la salut mental.
