El porter Iker Casillas, de 34 anys, va acomiadar-se ahir entre llàgrimes d'una etapa de 25 anys al Reial Madrid, club que li "ha donat tot" i on ha viscut "moments únics i irrepetibles", segons va confessar l'excapità blanc en una compareixença davant dels mitjans de comunicació. L'endemà que el Madrid fes oficial la sortida del jugador, ell mateix va aparèixer a la sala de premsa del Bernabéu tot sol, sense cap company, ni cap directiu, ni cap membre del cos tècnic al seu costat.

Casillas simplement va llegir un text que portava preparat de casa i no va admetre cap pregunta. Va començar el discurs de deu minuts dient que "després de 25 anys defensant l'escut de l'equip més gran del món, arriba un dia difícil a la meva vida esportiva: dir adéu a una institució que m'ho ha donat tot. Amb nou anys vaig vestir per primera vegada la camiseta del Reial Madrid i vaig veure complert el meu somni".

Trenta segons com una hora

Casillas va admetre, abans de començar a llegir, que "es necessiten trenta segons per llegir això però tardaré gairebé una hora". Al final, tampoc no va ser tant. Encara va tenir temps de fer broma amb els primers flaixos dels fotògrafs en assegurar que "en tindreu una altra, amb les llàgrimes", de fotografia.

El nou porter del Porto, club que ahir mateix va oficialitzar el fitxatge per les properes dues temporades, va recordar que durant els 25 anys al Madrid havia "patit, plorat i gaudit" al costat dels seguidors madridistes, pels quals "sempre" s'havia sentit volgut i acompanyat, "tant en els bons moments, com en els dolents. El Reial Madrid m'ha format com a esportista i persona i m'ha ajudat a créixer amb els valors que defensa aquest escut: respecte, compromís i, sobretot, humilitat".

No va voler passar per alt l'oportunitat de destacar els seus entrenadors, "des de Mezquita, que va ser qui em va rescatar per formar part de l'aleví, fins Ancelotti. Els seus cossos tècnics han estat part fonamental del meu desenvolupament i en la meva carrera. Tots ells m'han donat consells i m'han transmès comprensió. De tots n'he après moltíssim".

Va acabar agraint-ho tot als seus pares, a la seva dona, la periodista Sara Carbonero, i al seu fill, Martín i va demanar que se'l recordi "com una bona persona"