El Pavelló de Sant Joan es va vestir de gala per rebre La Salle en el derbi bagenc. Els timbals, les botzines i una pancarta on apareixia la paraula « Fight!» (lluita), crit que va popularitzar l'entrenador de l'ICL Manresa, Ibon Navarro, per exigir entrega als seus jugadors i que va adoptar com a senyal de guerra els santjoanencs, no va servir per incomodar La Salle.

Els manresans van realitzar un partit molt seriós a l'altura del que demanaven les circumstàncies: un duel de necessitats, amb una plaça del descens directe a tocar, i amb l'alè de l'infern de Segona Catalana al clatell. La Salle va anar per feina i va prendre la iniciativa del matx. Trobaven moltes facilitats en atac i aconseguien anotar amb força comoditat. La defensa del Vilatorrada era incapaç d'impedir la torrencial efectivitat dels visitants.

Oliver Fernández demanava temps mort per reorganitzar la defensa i contenir l'atac de La Salle, però va ser en va. Els manresans van col·locar un contundent 13 a 26 en el primer període. En el segon quart, va seguir la mateixa tònica. La Salle feia mal des de l'interior i des de l'exterior gràcies a un bon encert des de la línia de tres punts (11 de 28 en tot el partit). El Vilatorrada en atac estava apàtic, i la poca circulació de pilota el feia previsible i poc efectiu.

En toranar dels vestidors, va arribar la resposta dels homes de Fernández. Van sortir amb una gran intensitat defensiva i van desfermar les seves habilitats en atac. Van escurçar distàncies fins a col·locar el 51 a 56, i va despertar la por al cos als manresans. Però la irregularitat va tornar a ser una de les constants de l'equip. El Vilatorrada va disposar d'un seguit d'ocasions per igualar el marcador, però van errar en l'execució de la jugada. La Salle ho va aprofitar i va tornar a trencar el partit i deixar un avantatge definitiu gràcies a l'encertde tres (68-79).