Si les autoritats desitgen que tot un país es quedi a casa i no trenqui les ordres de confinament, com lamentablement ha passat a casa nostra massa cops aquests últims dies, és bo donar-li incentius per fer-ho. I més si parlem d'un país com Itàlia. L'Estat transalpí, que ha estat sacsejat les últimes setmanes amb més de 1.400 morts i 21.000 contagiats pel coronavirus, ha viscut alguns moments d'alegria i d'enyorança entre dissabte i diumenge, quan el canal Sky Sport ha tornat a emetre els set partits que van conduir la selecció azzurra al seu quart títol mundial, a Alemanya 2006.
L'enemic invisible
Els carrers deserts de les grans ciutats italianes, on la vida només la mostraven aquells que havien d'anar a comprar aliments o productes de primera necessitat sanitària a les farmàcies, contrastaven poderosament amb la imatge de l'estiu de fa catorze anys, després que el lateral esquerre romà Fabio Grosso, que ja havia estat heroi en les semifinals contra els amfitrions, superés des del punt de penal el porter francès Fabien Barthez i segellés el tetracampionat de l'equip de Marcello Lippi.
El mateix tècnic va manifestar que «aquest matí m'he llevat, he engegat el televisor i he tornat a veure tots aquells partits. He tornat a viure les emocions i he tornat a veure els meus jugadors. Tant de bo aquells nois, que en la seva aventura van demostrar unitat i determinació, tornin a ser un exemple per a Itàlia per superar la gran batalla contra un enemic invisible».
Així, una a una anaven passant imatges com el penal marcat per Francesco Totti en l'últim minut dels vuitens de final contra Austràlia o els dos gols de les semifinals contra Alemanya, el de Grosso i el segon, una obra d'art d'Alessandro del Piero. Precisament, la tornada a casa d'aquest jugador i d'alguns dels seus companys com el porter Gianluigi Buffon va ser complexa. Van haver de jugar la temporada següent a la Serie B [Segona Divisió] per l'escàndol de corrupció protagonitzat per l'aleshores director general de la Juventus, Luciano Moggi. Aquell afer, anomenat Calciopoli, resumeix en si mateix la mentalitat italiana, a cavall entre la trampa constant en molts estrats de la societat i la capacitat agonística per vèncer totes les dificultats. Segurament com la que es troba ara amb el coronavirus.
Força des dels balcons
Després de l'emissió de tots aquells partits, amb cinc victòries i dos empats, el de la final contra França, la del cop de cap de Zidane a Materazzi, i un a la primera fase contra els Estats Units, els protagonistes recorden aquells moments. El lateral Gianluca Zambrotta, que va abandonar la Juventus per anar al Barça per tot l'escàndol, esperona tothom dient que «ara és quan hem de demostrar que som extraordinaris». Aquesta exaltació nacional lliga amb els càntics espontanis que cada dia, a les sis de la tarda, els veïns dels barris entonen des de casa seva, el Fratelli d'Italia, l'himne del país, de Goffredo Mamelli. El futbol ha servit per infondre coratge. Menys a qui no li agradi. Però a qui no li agrada, el futbol, a Itàlia?
