Ander Mirambell (Barcelona, 1983) va tancar dimarts una carrera esportiva que ha anat més enllà de la simple pràctica del seu esport. L’ha donat a conèixer des del desert més absolut i ara el vol fer créixer. Vinculat a Manresa durant molts anys de la seva vida, tampoc no deixa passar l’oportunitat d’opinar del moment esportiu que viu la ciutat i dels polèmics Jocs d’Hivern del 2030.
Per què ha decidit que ara era el moment?
Perquè quan vaig acabar els Jocs vaig parlar amb la federació i el projecte per a l’Ander pilot no era el que m’hauria agradat. No era competitiu i no em veia lluitant per objectius que em motivessin. Em percebia com un turista esportiu per arribar al Mundial de Saint Moritz, l’any que ve, i plegar. Sempre he dit que volia ser útil. La federació es va plantejar la captació d’esportistes i que jo adquirís el rol de director esportiu i em va semblar que era el moment de tenir un paper amb sentit. Durant aquest procés també va aparèixer la Kim Meylemans [pilot belga], una de les millors i que vol lluitar per medalles. Em va demanar que li fes d’entrenador i per això faré les dues activitats.
Si la federació hagués tingut un pla més competitiu, hauria seguit, o també n’estava tip, de la vida d’esportista?
Hauria seguit. De fet, he deixat d’entrenar-me seriosament fa relativament poc. També hi havia pendent una reunió amb el Consejo Superior de Deportes, però jo no veia gaire sentit a anar-hi per anar-hi. No sé si hi hauria hagut diners per a un entrenador. S’havien de canviar peces del trineu i no es podia. Vaig pensar que era millor que jo fes un pas enrere per engegar un projecte ben fet amb els joves pilots. No sé si la paraula és sacrificar-se, però havent fet jo això, els nois que comencen disposaran d’uns mínims. Si no, seria un desgavell.
A més, va anunciar que es presenta a la vicepresidència de la federació internacional...
La setmana passada vaig tenir-hi una reunió i vaig veure que era una cosa que m’omplia. És una feina que es fa sobretot a l’estiu, perquè a l’hivern no tens poder de decisió. Hi ha cinc vicepresidències, com l’econòmica, la de comunicació o la de desenvolupament. La meva seria l’esportiva. Caldria organitzar els calendaris de skeleton i bobsleigh, les comissions, els calendaris o els grups de treball. És una feina de gestió, no tant que m’impliqui ser a les competicions, perquè ja hi ha els coordinadors dels dos esports. Es podria compaginar amb les altres dues feines.
Quan es fan les eleccions?
El juliol. He de presentar la meva candidatura. Hi ha un rival nord-americà [Darrin Steele] que és molt dur, fa vuit anys que hi és. La resposta que estic rebent és positiva, ja que vinc d’un país sense tradició i es percep com que ho faig per voler millorar l’esport, no per altres interessos. A més, no hi havia ningú de skeleton, tots són de bobsleigh i això és bo. Un dels projectes que cal decidir és si els dos calendaris segueixen junts o se separen. Això ens podria permetre fer més proves, ja que per traslladar el trineu no costa tant com per moure els aparells de bobsleigh. També demanaré tenir més quotes en els Jocs Olímpics.
De feina no n’hi faltarà.
No, però el tema de la federació és el mateix que feia fins ara sense un sou i ser entrenador de la Kim m’ocuparà l’hivern. A més, són coses que em motiven. Hi ha qui espera el tren a l’andana i jo salto de vagó en vagó. A més, tot això m’ajudarà a superar millor la transició de deixar la pràctica activa. He parlat amb molts esportistes i aquests moments d’incertesa els castiguen.
Si li sembla tractem un parell de temes de la nostra zona. Sobre els Jocs d’Hivern, què n’opina de les polèmiques territorial sd’una banda, entre Catalunya i Aragó, i també de l’oposició de molta gent del territori a la seva celebració?
Començant per la segona, trobo normal que hi hagi gent contrària, però això ens ha de permetre explicar les coses millor. Uns Jocs no han de ser per destrossar-ho tot. Potser en lloc d’hotels s’han de fer apartaments. La majoria de treballadors han de ser de la zona. Cal que siguin sostenibles. No cal fer una pista de skeleton al mig de Puigcerdà, potser s’ha de celebrar a Àustria o a Itàlia. S’han d’explicar les coses i ser transparents perquè no pensin que hi ha un lobby de negoci darrere. Entenc que la gent tingui por de la part fosca, però no se’ls parla dels beneficis. La gent s’estranyaria que un nen de la Cerdanya no hagi anat mai a la platja, però no que un del Raval no hagi anat mai a esquiar. Uns Jocs poden permetre crear programes perquè tothom pugui accedir a la neu, per evitar que calgui tant temps per arribar a Barcelona. Que les carreteres siguin més segures i que hi hagi un llegat.
No sembla la millor manera fer votar la gent el 24 de juliol sense donar a conèixer un projecte.
No el coneix ningú. Jo no sé on anirà la pista de bobsleigh, ni quin projecte esportiu hi ha. No s’ha explicat. Es comet un error i enllaça amb l’altre tema. Estem més pendents del cognom que han de dur els Jocs i qui acull més proves que de dir què es farà. Un polític es deu a la societat i cal fer projectes per beneficiar-la. Em costa d’entendre perquè cap dels dos presidents no hi serà, potser, el 2030. Són més importants ells o els beneficis que generin? Això també entronca amb un tema de Manresa.
Amb quin?
Amb el pavelló. Cal fer una gran temporada per renovar-lo totalment i l’Ajuntament s’hi interessi. Fa uns mesos que s’hi ha posat, però no cal esperar a aquest moment. S’ha de pensar en els diners que pot donar a Manresa, no com a club, sinó com a feina, hotels, negoci... És un motor de la ciutat. Per què no s’hi pot pensar abans?
Parlant de la ciutat, vostè hi ha estat relacionat durant molt temps, vivint-hi i participant en diferents entitats esportives. Hi seguirà unit?
Estic a disposició del que sigui. Soc ambaixador de l’Any Ignasià. També he parlat amb el Centre d’Esports, que vol muntar un equip de veterans, per jugar-hi. És casa meva i hi soc feliç, ni que ara visqui a Badalona.
Com percep el gran moment de tantes especialitats a la ciutat?
És una excusa perfecta per invertir-hi més. El pastís ha de ser més gran perquè hi ha més gent a repartir. Aquest és el moviment que hauria de fer l’Ajuntament i vincular-hi, si fa falta, la Diputació. Si hi hagués de posar un ‘però’ seria el d’organitzar més competicions nacionals a les nostres instal·lacions. Més lligues d’atletisme, una pretemporada espectacular al Centre d’Esports, algun amistós interessant per al futbol sala... És projectar Manresa com un aparador nacional de l’esport. A part d’ajudar amb diners, cal pensar què fer per ser més grans, i seria organitzar coses. De tota manera, aquesta serà una temporada difícil de repetir i els que tindran feina seran els que voten en la Nit de l’Esportista.