Anselm Perramon: "Vaig entrar a Pista Castell ajudant en els torneigs infantils i soc i seré sempre 'cebeista'"

Anselm Perramon (Manresa, 1943) fa broma quan rep un reconeixement i diu que «això vol dir que cada dia som més joves». 62 anys de dedicació al bàsquet avalen una carrera atapeïda de vivències i servei a l’esport de la cistella des de totes les posicions directives imaginables però, curiosament, sense haver entrat mai en joc al parquet. Dilluns, va ser homenatjat, juntament amb una vintena d’amants del bàsquet, per haver format part de la junta directiva de la federació catalana. 

Si obrim les comportes de la memòria, què hi trobem?

Uf, he fet moltes bestieses.

Alguna que es pugui confessar?

El 1970 vaig anar a una lligueta d’ascens que es jugava a Saragossa, i la meva dona estava embarassada del nostre primer fill, el Santi. No hi havia telèfons mòbils i aquestes fases aleshores duraven una setmana. Vaig estar trucant a casa cada dues hores.

Quin neguit.

Per sort, tot va anar bé i el Santi va néixer quan jo vaig tornar.

D’on li ve l’afició pel bàsquet?

Els pares tenien amistat amb el Tomàs Dalmau Colom, que ens va deixar fa poc. Hi anàvem a comprar sabates. I un dia el Tomàs em va demanar què feia jo, els diumenges. Anava a veure futbol, bàsquet, li vaig dir. I em va dir si jugava a bàsquet. No, no, vaig respondre, jo vaig provar el futbol però no me’n vaig sortir.

On volia anar a parar?

Em va demanar on anava a veure jugar bàsquet, i li vaig respondre que un dia al Pujolet, un altre a la Guia, o a la Salle, ... I al CB Manresa? Li vaig dir que sí, algun cop.

El destí de la conversa.

En Tomàs em va dir que si tenia ganes d’ajudar podia anar quan vulgués a Pista Castell i demanar per ell. I un dia, el 1960, ho vaig fer.

I fins avui, sense Pista Castell ni CB Manresa.

Però jo soc i seré sempre cebeista. A l’inici, ajudava jugadors del primer equip que feien d’entrenadors dels equips dels torneigs infantils que s’organitzaven el dissabte a la tarda. Després vaig ser delegat d’equips de base fins que un dia vaig pujar al sénior. De fet, jo era el delegat en el famós partit entre el CB Manresa i el Bàsquet Manresa, aleshores el CD Manresa La Casera, l’11 de febrer del 1973, el primer derbi local amb els dos equips a la Divisió d’Honor.

Impossible no recordar el ‘cebé’ i la Pista Castell. Fins i tot, per motius extraesportius.

Allà s’hi van fer concerts, mítings de la Pirelli i la Lemmerz, balls de partits polítics, revetlles de cap d’any, ... Una vegada, l’endemà d’una festa, hi havia partit. El pavelló estava net, però la bravada a cervesa va costar que se n’anés ... Vem haver d’obrir totes les portes!

El que no tenia solució era el pendent de la pista.

Si n’havia arribat a fer de bromes amb els representants d’altres clubs! Em deien ‘Anselm, poses la pilota al mig de la pista i va relliscant ...’ I jo que no, que jo poso la pilota i s’està quieta. ‘Per què la deus enganxar amb un xiclet!’, m’havien arribat a dir.

Pista Castell, un espai emblemàtic de la ciutat que ja no hi és perquè el gener del 2015 es va enderrocar. Es troba a faltar?

Em va saber greu perquè vaig demanar a l’Ajuntament que ens avisessin uns dies abans per poder anar allà i fer una trobada, a la vorera, uns quants socis, els que quedàvem, el Tomàs Dalmau encara hi era. Però no ho van fer.

L’espai està encara per definir. Què en sap?

Sembla que hi ha una esquerda en un mur, o això em van dir. Jo volia que a Pista Castell s’hi fes una zona d’esbarjo per a la gent gran, una cistella, quatre bancs, una font, ... i una placa que digui que allí, durant mig segle, hi va haver les instal·lacions del Club Bàsquet Manresa. No desisteixo, encara.

Pista Castell va desaparèixer fa vuit anys. Però el CB Manresa molt abans. Com va anar?

La temporada 1992-93 la van jugar els vuit equips resultants de la fusió de la base del CB i el Manresa, que es va passar a dir CBiUM (Club Bàsquet i Unió Manresana). 

No deuria ser fàcil convèncer dos clubs per unir forces. Sovint imperen els egos, els recels.

Els artífex vem ser l’Àngel Palmi i jo. El Francesc de Puig, aleshores regidor, va insistir que havíem d’unir les bases dels dos clubs i acabar amb la història de cada estiu, quan els uns anàvem a buscar els jugadors dels altres. Però no va ser fàcil. Li deia al De Puig que jo estava sol en això, ningú ho defensava, però es va veure que era una bona idea. Hi vem posar el Ricard Casas al davant com a director tècnic i entrenador del primer júnior. El 2015, el club es va passar a dir Club Bàsquet Manresa 2015.

Del qual vostè n’és ara el vicepresident. No s’ha pres mai un any sabàtic?

No, mai. Sempre vaig ser al CB fins que es va fusionar amb el Bàsquet Manresa, o va desaparèixer, diga-li com vulguis, el 2000.

Com veu el futur de l’equip i del pavelló?

Es farà, la reforma? Jo el tiraria a terra i en faria un de nou. No cal de 13.000 espectadors, però 8.000 potser sí. I l’equip ... hi pateixo. Espero que no perdem l'ACB perquè no sé si aquest cop ens recuperaríem.