A les grans ciutats europees hi ha una revolució energètica que gairebé no es veu, però que pot canviar la manera com vivim en les pròximes dècades. No passa als terrats plens de plaques solars. És sota terra, on discorren quilòmetres de canonades que transporten una cosa tan essencial com invisible: calor i fred.
Les nostres ciutats concentren el 75% de la població, consumeixen més del 65% de l’energia mundial i generen més del 70% de les emissions de CO₂. Són l’epicentre del problema, però també el lloc on es juga una bona part de la solució. Durant dècades, les ciutats europees es van dissenyar pensant a escalfar-se. Ara hauran d’aprendre, sobretot, a refrigerar-se. Les previsions apunten que abans del 2030 l’energia destinada a refredar edificis creixerà un 72%, mentre que la dedicada a la calefacció caurà un 30%. El canvi climàtic està alterant fins i tot la lògica tèrmica urbana. En aquest context, guanyen protagonisme les xarxes de calor i fred, una tecnologia que converteix la ciutat en un organisme capaç de compartir energia entre edificis, reutilitzar calor residual i climatitzar barris sencers.
Durant dècades, cada immoble va funcionar com una illa energètica: la seva pròpia caldera, el seu aire condicionat i un consum individualitzat. Un model costós, ineficient i altament contaminant. Les xarxes tèrmiques trenquen aquest paradigma perquè, en lloc de produir calor o fred edifici per edifici, una infraestructura comuna genera energia i la distribueix mitjançant canonades subterrànies. Com una xarxa elèctrica, però tèrmica. Les primeres versions funcionaven amb vapor a altes temperatures i depenien dels combustibles fòssils. Les actuals xarxes de cinquena generació representen un salt tecnològic radical. Operen amb aigua a temperatures moderades, entre 5 i 25 graus, i utilitzen bombes de calor distribuïdes que adapten l’energia a les necessitats de cada edifici. La novetat és que permeten intercanviar energia entre usuaris. Per exemple, la calor que genera un hospital, un centre de dades o fins i tot el metro pot acabar escalfant habitatges propers.
Sota les ciutats existeixen enormes recursos tèrmics desaprofitats: el subsòl manté temperatures estables, les aigües residuals conserven calor i molts processos industrials generen excedents energètics que sovint es perden. Les xarxes de cinquena generació capturen aquesta energia i la redistribueixen allà on cal. Els enginyers les comparen amb una autopista subterrània per on circula aigua capaç de transportar calor i fred d’un punt a un altre de la ciutat. I mentre alguns edificis necessiten calefacció, d’altres requereixen refrigeració. Aquesta energia es pot compensar automàticament dins la mateixa xarxa, reduint el consum i les emissions.
Europa ja ha marcat el rumb. La Unió Europea vol reduir un 55% les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle abans del 2030 i assolir la neutralitat climàtica el 2050. Això implica transformar completament la manera com les ciutats consumeixen energia. En aquest escenari, les xarxes tèrmiques apareixen com una eina estratègica. Redueixen emissions, milloren l’eficiència energètica, disminueixen la dependència dels combustibles fòssils i ajuden a estabilitzar la xarxa elèctrica. A més, tenen un avantatge decisiu a les ciutats: requereixen poc espai. I és que aquestes xarxes són modulars i flexibles, capaces de créixer progressivament i adaptar-se al desenvolupament urbà.
Tot i que darrere d’aquestes xarxes hi hagi una certa complexitat tecnològica, el ciutadà percep una cosa molt simple: confort. Temperatures més estables, menys manteniment i una factura energètica més previsible. En reduir milers de calderes individuals i minimitzar la combustió de combustibles fòssils dins les ciutats, també millora la qualitat de l’aire urbà. La ciutat del futur probablement no dependrà només dels cotxes elèctrics o dels panells solars. També necessitarà infraestructures invisibles capaces de reutilitzar l’energia que avui desaprofitem.
Un dels exemples més avançats es troba a Barcelona, on Veolia i l’Ajuntament, a través de B:SM, impulsen Ecoenergies Barcelona, una de les xarxes urbanes més innovadores d’Europa. El projecte reutilitza el fred residual generat per la planta de regasificació del Port de Barcelona per climatitzar edificis de la ciutat. És a dir, aprofita una energia que abans simplement es perdia. Al mateix temps, utilitza biomassa procedent de les restes de poda urbana per produir calor i electricitat renovable. Les restes vegetals de parcs i jardins acaben convertides en energia per a llars, indústries i edificis comercials. El resultat ha convertit Barcelona en un referent europeu d’economia circular aplicada a l’energia urbana. I el model és replicable en molts altres ports europeus amb infraestructures similars.