No cada dia es guanya una medalla d'or en uns Jocs. Menys amb tan sols 18 anys. I encara menys en una especialitat, desconeguda per al gran públic per molt que li agradi l'esport, que es diu escalada esportiva i que s'ha estrenat olímpicament a Tòquio. Allà ha sigut on un jove extremeny de Càceres, Alberto Ginés, s'ha convertit en el primer campió d'escalada esportiva, entre la sorpresa i l'esforç, entre moviments de gat, molt sacrifici i entrenaments.
Ginés és fruit de la passió del seu pare pels rocòdroms, els que falten a Espanya, aquests murs que espanten de només veure'ls, on cal mantenir l'equilibri, moure's amb destresa, mantenir la força de braços i cames i no perdre la concentració, una cosa que va semblar castigar Ginés en la segona de les tres tandes de l'escalada, l'anomenada com a bloc, on els vuit finalistes de Tòquio havien de completar tres vies de complicat accés. Allà va fallar, després de ser el més ràpid en la primera prova de velocitat, on dos escaladors intenten superar els murs com si fossin esquirols pujant a un arbre, i de destacar en la dificultat, la seva gran especialitat, escalada pura per arribar el més alt possible i baixar del cim amb la medalla d'or penjada a coll.
"Vaig veure que estava primer i ja m'estava menjant el cap fent números per veure com acabava. Però em vaig quedar com estava", amb l'or i sense baixar "dels núvols" dels quals no es va moure quan va trepitjar el podi i va escoltar l'himne d'Espanya.
Ginés s'ha convertit així en l'home més jove de la història en donar una medalla d'or a l'esport espanyol. Fins ara era el futbolista Alfonso Pérez, que va jugar al Madrid i al Barça, que dona nom al camp del Getafe, i que va ser campió olímpic amb els seus companys futbolistes a Barcelona 92. Perquè les noies són capítol a part amb l'equip de rítmica, d'entre 15 i 17 anys, que es va alçar amb l'or a Atlanta 1996.
I d'ell es podria dir que va arribar a Tòquio gairebé per sorpresa, perquè la seva progressió ha estat tan excel·lent que va trencar els plans del seu entrenador i seleccionador d'escalada, el català David Macià, que inicialment l'estava preparant per a París 2024. No obstant això, es va guanyar el passaport per al Japó en un selectiu grup de tot just 20 escaladors, els millors del món, dels quals vuit es van classificar per a la final.
Arribada a Sant Cugat
Enrere quedaven els viatges a Pau, al sud de França, perquè millorés en els murs francesos, i el sacrifici de deixar la seva família per internar-se al Centre d'Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat, on va arribar becat per la Federació Espanyola d'Esports de Muntanya i Escalada (FEDME) el 2018.
Allà es quedava els caps de setmana perquè Càceres està molt lluny de Barcelona. Lamentablement, tot es va trencar al març de l'any passat. Va esclatar la pandèmia, va començar el confinament i la direcció del CAR va decidir enviar als esportistes menors d'edat a casa seva. Alberto i el seu pare van muntar un petit rocòdrom al pati de casa, tot just de cinc metres, però que li servia per mantenir-se actiu amb la covid present arreu del món.
Llavors va aparèixer un altre contratemps. Va poder tornar a CAR, però en un entrenament va fer un gir inesperat i es va fer una lesió al genoll que el va fer passar per quiròfan. Es va recuperar, va obtenir una medalla de plata a l'Europeu d'Edimburg i es va guanyar el bitllet per a Tòquio. "Ara l'únic que espero és anar a més Jocs per ampliar el meu palmarès", ha dit des del Japó. París l'espera amb els braços oberts. I si li dona per escalar la torre Eiffel, no passarà res.
