Deixem amb pena el meravellós Parc Nacional de Torngat i davant tenim quatre dies de navegació cap al nord, el nostre destí és Churchill, a la badia de Hudson.
Al segon dia, ja naveguem entre icebergs i bufa un vent glaçador, és el pur paisatge àrtic. Aquesta brisa gèlida ens recorda la importantíssima funció que el pol nord juga perquè refresca l’hemisferi nord. No obstant això, aquest aire condicionat natural ja no funciona tan bé i les seves conseqüències ja les estem notant en l’asfixiant estiu que vivim.
Per això, la sensació que tenim és agredolça. De felicitat pel privilegi de contemplar aquest paisatge imponent, i de tristesa perquè sabem que el gel de l’Àrtic està en extinció i per a l’any 2035 haurà desaparegut en les prediccions més pessimistes, que són les que s’acosten més al que ja passa al planeta.
Si ens queda una mica de sentit comú, ens hem de prendre molt seriosament el problema de l’escalfament global. Fa dècades que ho adverteix la comunitat científica, però fins ara la nostra reacció com a societat per solucionar el problema és molt lenta.
Des que hem salpat, fa setmanes, no hem vist ni un sol vaixell ni un avió, pel fet que l’activitat humana en aquest lloc remot és pràcticament nul·la. Llavors, per què és necessari protegir-lo?
És molt important establir àrees marines protegides a les regions gelades perquè totes les previsions indiquen que les pròximes dècades, a causa de la progressiva desaparició del gel, proliferaran noves rutes de navegació, projectes per instal·lar explotacions mineres i petrolieres… I amb elles arribaran més gent, més pobles i ciutats. Si hi afegim impactes al ja de per si mateix gravíssim que és la pujada de la temperatura, l’escenari al qual s’enfronten ecosistemes i espècies és molt preocupant.
Personalment crec que hem de protegir els animals àrtics de la demanda que n’hi ha. El tràfic d’animals fa comerç amb espècies àrtiques, es capturen belugues, orques, morses, etc., per tal de ser exhibides a les nostres ciutats. Ni l’educació ni la recerca no justifiquen el maltractament animal.
L’endemà ens despertem a la badia de Churchill envoltats de desenes de belugues que neden al voltant del nostre vaixell les aigües marrons de la badia. A les seves aigües somes hi troben un lloc segur per reproduir-se i protegir-se del seu principal depredador, les orques. En aquesta zona de Hudson, s’hi concentren les belugues atretes pels grans bancs de peix capelí, la seva principal font d’aliment. De matinada, fascinats, contemplem des del moll l’aurora boreal i les belugues surant endormiscades en superfície. És un d’aquests moments màgics de l’expedició. A més, aquesta localitat és coneguda com la capital mundial dels ossos polars per la seva elevada densitat. I ens donen instruccions de moure’ns només pels carrers principals i en grups de tres o més.
Churchill s’ha convertit en destí per a un turisme d’observació d’aquests animals. Entorn dels ossos i les belugues se sustenta l’economia local de turisme de naturalesa.
Ara a Hudson veiem molts ossos a l’aigua que s’acosten al nostre vaixell i neden al voltant del casc. Realment és un error definir l’os polar com un mamífer terrestre, ja que se’n surt fins i tot millor al mar que en terra. Són capaços de passar molt de temps a l’aigua i nedar desenes de quilòmetres i fins i tot bussejar. Hem arribat a veure’n un grup de tres enmig del mar a gairebé 100 quilòmetres de la costa.
En aquest tram de l’expedició, el nostre destí final és James Bay. Una badia d’uns 450 quilòmetres de llarg per uns 220 d’ample, situada al sud de Hudson i que acull nombroses illes.
Pràcticament no hi ha dades de com és sota l’aigua aquest lloc. Sempre és emocionant tenir la sensació d’exploració, submergir-nos en un lloc on abans encara no hi ha hagut busseig. No esperem trobar un lloc de vida exuberant, ja que aquesta badia fins fa uns 8.000 anys estava sepultada sota les glaceres i el gel perpetu.
Sense llum i amb baixíssimes temperatures amb prou feines hi ha opcions per a la vida marina. Al final de l’edat del gel, es va fondre el mar gelat, les aigües es van obrir i els raigs del sol van poder travessar la superfície. La llum i els nutrients són els factors principals que possibiliten la vida marina. En aquesta època de desglaç van arribar els cree, els primers humans que van ocupar aquesta regió.
A James Bay passem dies durs de busseig: amb aigua gèlida i encara no mig metre de visibilitat. A cinc metres, la foscor és gairebé absoluta. A més, la salinitat és baixíssima a causa dels milers de rius i rierols que desguassen a la badia l’aigua del desglaç carregada de matèria orgànica i d’un intens color marró fosc. L’explicació per a aquestes condicions l’hem de buscar a terra, on s’estén el bosc boreal, la segona massa forestal més important del planeta després de l’Amazones. La descomposició que generen aquests boscos origina grans zones de torberes que acumulen matèria orgànica. I que és abocada al mar sense descompondre’s pels milers de rierols. L’Àrtic, entre les torberes i permafrost (la capa de sòl gelat enterrada), emmagatzema quatre vegades més de carboni que el que els éssers humans hem alliberat a l’atmosfera des de l’inici de l’era industrial. Si aquest s’allibera a l’atmosfera pel desglaç, estaríem davant un desastre climàtic de proporcions majúscules i sense punt de retorn.
